Silencis de Girona

Quan va rebre la dis­tinció de doc­tor hono­ris causa per la Uni­ver­si­tat de Girona, l’any 2012, George Stei­ner no podia viat­jar. Va enviar un breu par­la­ment que par­lava dels silen­cis de Girona: “Its silen­ces are like no others.” No s’assem­blen a cap altre silenci. Els que hi vivim pot­ser no som capaços de per­ce­bre’ls amb la inten­si­tat que va dir Stei­ner, però sí que podem cali­brar com d’impor­tants són en la seva reflexió. Els silen­cis on es for­mu­len les qüesti­ons fona­men­tals. “A mi em sem­bla”, escri­via quan Javier Marías el va fer entrar al Regne de Redonda i ell va adop­tar el títol honorífic de Duke of Girona, “que el car­reró d’Isaac el Cec encarna en bona mesura la tragèdia i la finor d’aquesta Europa nos­tra, i dels inter­ro­gants que he trac­tat d’expres­sar en la meva pròpia obra”. El temps euro­peu, “la con­den­sació i con­cen­tració de la presència pal­pa­ble de la tem­po­ra­li­tat humana”. No sé si els que hi vivim en som prou cons­ci­ents. En tot cas, ell hi per­ce­bia aque­lla idea d’Europa que es fona­menta en els car­rers i en els cafès, en el pas del temps i en la consciència del pes d’una història que s’acu­mula, que forma una pàtina i que, final­ment, s’expressa en silenci.

Com el silenci de la com­tessa Ermes­senda, l’estàtua jacent de Gui­llem Morei, a la Cate­dral. En la seva última visita, acom­pa­nyat de Pepa Bal­sach, la catedràtica d’Art Con­tem­po­rani de la UdG, que el va con­vi­dar a la ciu­tat i que el va acom­pa­nyar, i amb qui va par­lar d’aquell “secret de llum” que emer­geix de la mort, com un Bran­cusi, Stei­ner va admi­rar de nou el “comiat reti­cent” d’aque­lla dona de pedra, “un dels cims de tots els arts purs i sim­ples”. La presència cons­tant, imper­tor­ba­ble, d’un ros­tre que alhora desprèn neguit i sere­nor. Con­vin­dria fer-li una visita, de tant en tant, com si es tractés d’un deure moral, per sor­tir-ne no sé si recon­for­tats amb la vida que no es mar­ceix o angoi­xats per la mort que s’imposa. En tot cas, en silenci. Davant l’ala­bas­tre, davant l’art que ens aboca a la cer­tesa del no-res.