Parlar

Va haver-hi un temps que a Cata­lu­nya les famílies no es par­la­ven. La causa, natu­ral­ment, era el procés. El cas és, però, que no es par­la­ven. I era trist. No es par­la­ven ni per Nadal ni per Cap d’Any ni per cap altra festa entra­nya­ble d’aque­lles en què els lli­gams de sang es bar­re­gen amb tor­rons, xam­pany, caviar del car, vi del bo i lla­gos­tes o el pobre ani­mal que vul­guin. Sí, era trist haver d’anar endra­pant i bevent en silenci. Cos­tava molt de pair. I mai tan ben dit. Fa uns dies l’alcal­dessa de Vic, una alcal­dessa que per postres té com a cognom una lle­tra, l’ha feta encara més grossa perquè va pro­var d’argu­men­tar que seria millor que els cata­la­no­par­lants no can­vi­es­sin de llen­gua a Cata­lu­nya quan s’adre­cen a algú que pen­sen que hi ha la pos­si­bi­li­tat que no l’enten­gui. Pot­ser va equi­vo­car-se en els exem­ples, però ara alguns d’aquells que el que no els agrada és el català fan creure que s’han empi­pat. No hi fa res que molts d’ells siguin hereus direc­tes dels inven­tors del Día de la Raza, jus­ta­ment diuen que la racista és ella. I li par­len no en la llen­gua que defen­sava, sinó en una altra que saben que l’alcal­dessa entén. Són, és clar, tots ells els que no la volen enten­dre. Tot ple­gat és tan trist com el que ha pas­sat al pobre Agustí Colo­mi­nes, que escriu que ha com­prat “una assis­tent de cuina, comer­ci­a­lit­zada amb el nom d’Alexa” i que ha des­co­bert que no entén el català. Ja és ben fumut. Una família que encara que­dava unida a Cata­lu­nya i ara un giny de cuina els començarà a dur pro­ble­mes! De moment, els de can Colo­mi­nes han optat per par­lar-li en català. I com que, per més arti­fi­cial que sigui, la intel·ligència sem­pre té alguna cosa a veure amb la intel·ligència, l’Alexa ha començat a enten­dre algu­nes parau­les. Mol­tes vega­des –també és veri­tat– els con­testa naps quan ells diuen cols, però, en fi, ja que par­len sem­pre en català, seria pit­jor que la dis­cri­mi­nes­sin.