Transició? Mentida...

No és que aques­tes dècades tran­si­cionàries con­tin­guin una men­tida, no; és que la Tran­sició, tota, és un engany. La pun­tu­a­lit­zació és de Josep M. Ter­ri­ca­bras, llargs anys asses­sor en temes de filo­so­fia del llen­guatge, lògica i teo­ria del conei­xe­ment. El catedràtic de la UdG és espe­ci­a­lista en Ludwig Witt­gens­tein, l’austríac de vida tur­men­tada i autor del cèlebre Trac­ta­tus on pre­ci­sa­ment diu que el llen­guatge dibuixa els límits del món. Vuit anys pas­sats a Münster li per­me­ten cons­ta­tar sobre Espa­nya-Europa, avui tant del dia, que els ale­manys no en saben res de res, d’Espa­nya; tan poc que quan una cosa no l’ente­nen més o menys diuen “Em sem­bla com un poble espa­nyol” (aquí excla­mem “Em sem­bla xinès”). Ho va dir durant un acte que dijous pas­sat va con­vo­car a Figue­res l’Ate­neu Repu­blicà de l’Alt Empordà. La peri­o­dista Sole­dat Bala­guer, una altra de les ponents, va evo­car records infan­tils vis­cuts a França, on va des­co­brir la diferència entre la poli­cia d’una democràcia i la d’una dic­ta­dura; va ence­tar lla­vors un llarg camí que l’ha por­tat a escriure “No soc cupaire, però ja fa anys que estic cupaire” i a viure una tem­pe­ra­tura política que li per­met reconèixer Car­les Puig­de­mont com a legítim pre­si­dent de la República. Puig­de­mont, sí, mal­grat, escriu, haver-se de posar una pinça al nas pel par­tit que encapçala... La ter­cera ponent, Magda Ora­nich, va inun­dar la sala amb mul­ti­tud d’epi­so­dis que ha vis­cut com a advo­cada defen­sora, a peu i a cavall, de pre­sos crítics i mediàtics, amb el fran­quisme i amb la Transi... (ai no, que no n’és!). I amb les aco­lo­ri­des vivències polítiques de qui ha pas­sat per l’Assem­blea de Cata­lu­nya, Naci­o­na­lis­tes d’Esquerra, Ini­ci­a­tiva per Cata­lu­nya, Con­vergència i Junts per Cata­lu­nya; per ERC i la CUP de moment no. La sessió, que por­tava per títol La men­tida de la Tran­sició, anava des­ti­nada a desem­mas­ca­rar el post­fran­quisme sense rup­tura, ni depu­ració, amb el rei endos­sat pel dic­ta­dor i l’exèrcit apun­tant els “pares de la Cons­ti­tució”... La vet­llada va agra­dar al nombrós públic que va venir a l’Esport a sen­tir aquests pri­me­res espa­ses de les tri­bu­nes polítiques i tertúlies mediàtiques. La satis­facció de la con­currència va ser la d’haver fet un àpat pan­ta­gruèlic. Sol pas­sar quan són con­vo­cats més d’un cap de brot –en aquest cas eren tres– per impar­tir doc­trina: si un ja sol resul­tar oceànic, tres poden fer una Atlàntida. Per­so­nal­ment, m’hi havia tro­bat: sem­pre patint perquè la llesca que dis­pen­sa­ria un con­vi­dat seria poca, en con­vi­dava tres o qua­tre i el post fes­tum era ine­luc­ta­ble.