Els eficaços

Tants eficaços i tanta eficàcia fan fere­dat. Començo aquest arti­cle el mateix dia que he sabut que el coro­na­vi­rus ha arri­bat a Andorra. No havia d’arri­bar tam­poc a Cata­lu­nya. Segur que encara ho recor­den. Va ser pre­ci­sa­ment perquè no hi arribés que van aca­bar sus­pe­nent el Mobile, pas­sat un dego­teig cada dia més espès d’empre­ses que deien que no vin­drien. Després, un cop can­cel·lat el Mobile, tots els que ocu­pen un càrrec a la política, a la sani­tat o en els esce­na­ris de quasi tots els mit­jans de comu­ni­cació van afa­nyar-se a expli­car-nos que, si el Mobile s’ajor­nava, era per evi­tar jus­ta­ment que arribés el coro­na­vi­rus. No s’han amoïnat, en canvi, a comen­tar que el pri­mer cas de coro­na­vi­rus a Cata­lu­nya es va detec­tar jus­ta­ment el dia abans que estava pre­vist que comencés el Mobile, un dels grans esde­ve­ni­ments del futur que viu­rem, tal com ens han anat repe­tint en aquests últims anys. En fi, que pot­ser aquest futur arri­barà, però que ara sabem que arri­barà en un món no tan segur com, dia sí, any també, ens han anat volent fer creure tots aquells eficaços que ens infor­men, que ens edu­quen i que sobre­tot ens gover­nen. Som allà on hem estat sem­pre doncs: sols amb el nos­tre destí. Que després, paro­di­ant una frase de Tho­mas Bern­hard, tot això del coro­na­vi­rus ens hagi ser­vit per redes­co­brir que en aquest món hi ha dues clas­ses de per­so­nes: els eficaços i les seves vícti­mes, només ens pot fer més tole­rants, més escèptics, més irònics i, jo diria, més humans. Volia escriure que la gran majo­ria de nosal­tres per­ta­nyem a la cate­go­ria de les vícti­mes. Però no ho escric. També són vícti­mes tots aquells eficaços que des del govern, des de la sani­tat o des de qual­se­vol càtedra pública, sigui una classe, una tertúlia o un mitjà comu­ni­cació, ens pro­te­gei­xen, ens alliçonen i ens adoc­tri­nen.