Gas, Gas

Mario Gas va pas­sar pel Tea­tre de Salt amb el seu Amici Miei, un “mate­rial alta­ment emo­tiu”, com escri­via Mar­cos Ordóñez quan es va estre­nar. De fet, és un diver­ti­ment que dura prop de dues hores, però que en podria durar cinc. I que neces­sita molt poc espai i molt poca esce­no­gra­fia (un parell de sofàs on s’asse­uen Gas i la pia­nista Bárbara Gra­na­dos, una tau­leta, lli­bres escam­pats, un faris­tol, un tam­bo­ret i, és clar, un piano) i que es pot repre­sen­tar en qual­se­vol moment, perquè no té data de cadu­ci­tat. Només depèn de les ganes que tin­guin Gas i Gra­na­dos de com­par­tir el moment amb els amics antics i amb els nous amics que s’aple­guen per escol­tar i per gau­dir, len­ta­ment i dis­creta, de ver­sos, cançons i facècies. “Il faut vivre d’amour, d’amitié, de défai­tes”, can­tava Serge Reg­gi­ani, un dels poe­tes que Gas evoca, “don­ner à perte d’âme, écla­ter de pas­sion”. Cal viure de l’amor, de l’amis­tat, dels fra­cas­sos i les pèrdues, donar perquè sí, sense espe­rar res a canvi, per amor a l’art, escla­tar de passió.

Gas, que és un mons­tre de l’escena, fa un espec­ta­cle sobre aquesta ama­ble mons­tru­o­si­tat com­par­tida. Sense que el públic se n’adoni, a par­tir de tex­tos en cas­tellà, català i francès, de bole­ros, i cançons popu­lars (Roberto Car­los, per exem­ple), de chan­son (el mateix Reg­gi­ani o Boris Vian) o d’elo­gis a una manera antiga de dir les coses (“sin ser tu novio, ni tu marío, ni tu amante, yo soy quien más te ha querío; con eso tengo bas­tante”, de Rafael de León), Gas s’apo­dera de l’esce­nari i fa el que vol. Fa de Gas, que parla i canta i recita el que desitja, el que ha esti­mat, el que forma part de la seva (i, en part, de la nos­tra) memòria sen­ti­men­tal. De Sal­vat-Papas­seit a Lorca, de Gil de Biedma a Estellés. I fa veure que es perd, i es retroba, i vacil·la i s’acreix. I parla i xiu­xi­ueja i esclata i con­voca els antics amics morts i els nous amics, amb humor, amb reverència, amb esti­mació. Si mai hi enso­pe­guen, no s’ho per­din. Cal viure d’amor, d’amis­tat, cal viure també de les molt dolo­ro­ses pèrdues.