Màrius Díaz

En les imat­ges esgro­gueïdes de la història per­sis­tei­xen records ines­bor­ra­bles. No fa gaire es complí el qua­rantè ani­ver­sari de la recu­pe­ració democràtica dels nos­tres con­sis­to­ris, un moment clau que exigí grans esforços i generà mol­tes il·lusi­ons. Un temps del qual que­den belles imat­ges, i entre elles la figura de Màrius Díaz, l’alcalde del PSUC que pre­sidí l’Ajun­ta­ment comu­nista més gran de tot l’Estat.

Ara l’Ajun­ta­ment de Bada­lona ha con­ce­dit el títol de fill adop­tiu a qui havia estat el seu alcalde. Díaz, nas­cut a Bar­bas­tre (1933), es tras­lladà a viure vora mar per poder estu­diar a Bar­ce­lona. Unes ties seves l’aco­lli­ren a Bada­lona i des d’ales­ho­res s’implicà en la vida de la ciu­tat, des dels movi­ments ciu­ta­dans i fins en la lluita clan­des­tina. Una esti­ma­ble bio­gra­fia el portà a encapçalar la pro­posta del PSUC en la pri­mera con­vo­catòria muni­ci­pal, amb un equip irre­pe­ti­ble que sabé tre­nar com­pli­ci­tats amb els altres agents soci­als i polítics i ini­ciar el canvi neces­sari.

Mal­grat per­dre l’alcal­dia massa aviat, Màrius Díaz fou i és l’alcalde enyo­rat, el refe­rent impres­cin­di­ble, l’home esti­mat. I la ciu­tat ha vol­gut reconèixer públi­ca­ment el seu vai­xell almi­rall. Després del nome­na­ment del ple, un acte popu­lar per­meté les abraçades al vell polític. Entre els amics, els grans refe­rents psu­que­ros: Pri­eto, Teje­dor, Vintró, Bal­ta­sar, Bosch, Saro, Cor­ral... un estol que feu del PSUC el gran par­tit de la pri­mera tran­sició.

Pocs dies abans, la tele­visió mostrà Felipe González i José María Aznar com­par­tint la pròpia decre­pi­tud en una taula rodona exces­si­va­ment cas­posa. Llàstima que no tot­hom sàpiga enve­llir com aque­lla gene­ració de mili­tants del PSUC que marcà tota una època.