La solució samsònica

La rea­li­tat és un objecte en essència con­tra­dic­tori. Dit des d’un altre punt de vista: pre­ten­dre fer de l’existència un ens orde­nat, cohe­rent i lògic és con­dem­nar-se a la des­es­pe­ració i a la neu­rosi. Can­sada, desen­ga­nyada i escèptica, la ciu­ta­da­nia assis­teix a un espec­ta­cle com a mínim curiós ofert per la casta política. Qual­se­vol que no sigui com­ple­ta­ment idi­ota sap que la “taula de diàleg” que s’han tret de la màniga els més cons­pi­cus dels nos­tres pròcers no té com a fina­li­tat real cap dels objec­tius mar­cats en una banda ni en l’altra. No en sor­tirà el reco­nei­xe­ment del dret a l’auto­de­ter­mi­nació i un referèndum acor­dat tal com es vol a l’Est, ni per l’Oest la reso­lució del con­flicte dins del marc cons­ti­tu­ci­o­nal, la paci­fi­cació feliç de Cata­lu­nya i el retorn d’una pax cata­lana reor­de­nada en for­mat de submís ramat auto­no­mista.

Davant d’aquesta incon­tro­ver­ti­ble rea­li­tat, els inter­pre­ta­dors diver­sos no poden fer altra cosa que blas­mar-la sense mise­ricòrdia, tirant cadascú l’aigua al seu molí, com no pot ser d’altra manera. Els espa­nyols són uns men­ti­ders i esta­fa­dors per uns, uns traïdors i uns venuts pels altres, i els cata­lans són uns mise­ra­bles venuts sense escrúpols, capaços del que sigui per con­ti­nuar reme­nant les cire­res –encara que siguin qua­tre cire­res de merda– i cobrant un sou de dipu­tats o con­se­llers.

Soc dels qui cre­uen que aquest relat, amb tots els mati­sos que es vul­guin, és força real. Però s’hi ha afe­git un fac­tor nou, o no pas nou del tot, perquè sem­pre hi ha estat, però mai com ara tan evi­dent i cri­da­ner. El cas em recorda un pas­satge molt bonic dels Mabi­no­gion, on dos reis juguen als escacs men­tre els res­pec­tius exèrcits com­ba­ten en la bata­lla. Els arri­ben notícies de la peripècia bèl·lica amb l’avan­tatge decan­tada d’una banda o de l’altra; els reis no en fan cas, però curi­o­sa­ment els avenços i retro­ces­sos coin­ci­dei­xen amb les vicis­si­tuds en el tau­ler de joc. Al ves­pre, un dels reis rep escac i mat; apa­reix un mis­sat­ger ensan­go­nat i li diu: “El teu exèrcit ha estat der­ro­tat i fuig. Has per­dut el regne.”

A la taula de diàleg no se sap què hi passa, però entre­tant la judi­ca­tura fran­quista, la Junta Elec­to­ral Cen­tral i el Tri­bu­nal de Cuen­tas con­ti­nuen la mas­sa­cre de diri­gents inde­pen­den­tis­tes amb la mateixa mala llet, impu­ni­tat i eficàcia que els temps poste­ri­ors a l’octu­bre de 2017, i els inde­pen­den­tis­tes “fidels” al man­dat de l’1 d’octu­bre es man­te­nen en la teòrica intran­sigència i pro­mesa d’una glo­ri­osa expec­ta­tiva, sense que una cosa ni l’altra sem­blin remoure ni fer tron­to­llar la fla­mant “taula de diàleg”.

Els qui encara cre­uen en els Tres Reis de l’Ori­ent podrien ser vícti­mes de la para­doxa: quan denun­cies els qui van con­tra la uni­tat, pots ser fàcil­ment per­ce­but com un que també fomenta la desunió; és un dels dra­mes tra­di­ci­o­nals dels movi­ments revo­lu­ci­o­na­ris. Cor­ro­bo­ra­rien que no hi ha dico­to­mia radi­ca­li­tat/prag­ma­tisme, sinó es vol/ no es vol, i que aquí calia haver pac­tat i després, no abans, anar a Madrid amb una posició unitària, i alguna pos­si­bi­li­tat més de treure’n res útil.

Un té la impressió que tot això ja està superat, i ja no és una sos­pita rao­nada, sinó el res­sort que no t’has de dei­xar pren­dre més el pèl la idea que espa­nyols i cata­lans han pac­tat amb els res­pec­tius sec­tors diver­sos per man­te­nir tots els fronts oberts, i jugar amb la incidència pos­si­ble en qual­se­vol de les dues direc­ci­ons: del tau­ler d’escacs al camp de bata­lla, i del camp de bata­lla al tau­ler d’escacs.

Es va a alguna banda, o tan sols a l’enquis­ta­ment i la putre­facció prèvia a la mòmia i al fòssil? Tal com està plan­te­jat el cas, i davant de la posició dels espa­nyols, la inde­pendència de Cata­lu­nya només pot venir per una mecànica revo­lu­cionària, d’enfron­ta­ment directe i radi­cal amb l’statu quo. Es pot arri­bar a enten­dre la “taula de diàleg” com una càrrega de raons per esgri­mir davant ter­cers –Europa? Els tri­bu­nals inter­na­ci­o­nals?– la impres­cin­di­ble neces­si­tat d’un camí radi­cal, tot i que la posició actual d’ERC no apunta en aquesta direcció. Qual­se­vol camí de pacte –sem­bla men­tida que no es vul­gui enten­dre– no té altra sor­tida que la con­so­li­dació d’una auto­no­mia reta­llada i dis­minuïda, amb menys com­petències que en temps dels tri­par­tits. Quan ja hi havia l’Artur Mas, una de les esques del procés va ser l’escan­da­losa dis­mi­nució de com­petències: impa­ga­ments de pres­su­pos­tos, irre­a­lit­zació de plans apro­vats i pro­gra­mats, dèficit d’inversió en infra­es­truc­tu­res. S’ha avançat, des d’ales­ho­res? Fir­ma­ria ara mateix que no s’hagi retro­ce­dit.