Desgovern climàtic

El 1991 Cata­lu­nya va ser pio­nera en crear el Depar­ta­ment de Medi Ambi­ent, que va impul­sar les pri­me­res grans infra­es­truc­tu­res: depu­ra­do­res d’aigua resi­dual (actu­al­ment 525 plan­tes que sane­gen el 97% de la població, tot i que no acon­se­guei­xen eli­mi­nar els anti­de­pres­sius i ansiolítics que llen­cem al cla­ve­gue­ram); abo­ca­dors de resi­dus indus­tri­als (sobre­sa­tu­rats); inci­ne­ra­do­res (con­tes­ta­des per les seves dio­xi­nes) i plan­tes de reci­clatge (que no satis­fan la Pla­ta­forma Ciu­ta­dana Residu Zero). Tota aquesta tec­no­lo­gia ambi­en­tal, però, va inau­gu­rar un nou i pròsper negoci. El pre­si­dent Pujol el va incen­ti­var alhora que es negava a cons­ti­tuir empre­ses públi­ques d’ener­gies reno­va­bles. Un exem­ple sig­ni­fi­ca­tiu: el menys­te­ni­ment de la pro­posta que li va ofe­rir la coo­pe­ra­tiva Ecotècnia per cons­truir un gran grup eòlic. Mio­pia o sub­missió a les cor­po­ra­ci­ons dels com­bus­ti­bles fòssils?

Aquell Depar­ta­ment va anar can­vi­ant de nom dele­gant com­petències en altres depar­ta­ments fins a la seva fórmula recent de Ter­ri­tori i Sos­te­ni­bi­li­tat. El con­se­ller Cal­vet ha assu­mit la res­pon­sa­bi­li­tat de la miti­gació del canvi climàtic dei­xant que l’ener­gia (que és l’eix motor del canvi) esti­gui con­tro­lada pel Depar­ta­ment d’Empresa i Conei­xe­ment i la gestió fores­tal i agrícola (deci­siva per atu­rar les emis­si­ons) ho esti­gui pel Depar­ta­ment d’Agri­cul­tura, Rama­de­ria, Pesca i Ali­men­tació. La inco­herència més greu, però, és que l’auto­ri­tat que està per damunt d’aquests tres depar­ta­ments sigui la de Vice­pre­sidència d’Eco­no­mia i Finan­ces. El con­se­ller Ara­gonès, que es defi­neix com un key­nesià (pen­sa­ment econòmic que el canvi climàtic ha con­ver­tit en obso­let) és un repu­blicà obses­si­o­nat amb el crei­xe­ment del PIB com únic fac­tor de progrés i s’oblida d’inter­na­lit­zar en aquest indi­ca­dor els cos­tos ecològics i sani­ta­ris que pro­voca.

En el dar­rers anys i amb la par­ti­ci­pació de científics i experts s’han redac­tat tres excel·lents infor­mes sobre el canvi climàtic i s’han rea­lit­zat infor­mes periòdics de l’estat del medi ambi­ent a Cata­lu­nya. El Depar­ta­ment de Ter­ri­tori i Sos­te­ni­bi­li­tat ha lide­rat el Pacte Naci­o­nal per a la Tran­sició Energètica; la llei de canvi climàtic; la Decla­ració d’Emergència Climàtica i ha cele­brat la Pri­mera Cimera Cata­lana d’Acció Climàtica (amb pro­tes­tes eco­lo­gis­tes). Tot i aquests impor­tants docu­ments i lite­ra­tura científica, la rea­li­tat és que estem a la cua de les ener­gies reno­va­bles i que difícil­ment atra­pa­rem el Pacte Verd de la UE i la immi­nent llei euro­pea del clima. Les dar­re­res dades dis­po­ni­bles del 2017 indi­quen que les emis­si­ons de gasos amb efecte hiver­na­cle no s’han reduït, sinó que van aug­men­tant i que l’ener­gia final pro­ce­dent de les reno­va­bles no arriba al 9% quan la UE ens pro­po­sava el 20% pel 2020. El 46% de l’ener­gia que con­su­mim segueix pro­ve­nint del petroli i la resta és dependència quasi abso­luta de l’urani. Els nos­tres líders inde­pen­den­tis­tes, com en els anys pujo­lis­tes, sem­blen atra­pats pels lob­bies dels recur­sos fòssils que es resis­tei­xen a per­dre el seu mono­poli i que volen gua­nyar temps per con­tro­lar el mer­cat de les reno­va­bles sense con­cer­tació social.

En les pro­pe­res elec­ci­ons autonòmiques espe­rem dels par­tits sobi­ra­nis­tes (JxCat, ERC i CUP) una res­posta política per resol­dre aquest des­go­vern climàtic. El pre­si­dent Pedro Sánchez ja ha fet la seva OPA cre­ant la Vice­pre­sidència de Tran­sició Ecològica i Repte Demogràfic. Cata­lu­nya no pot espe­rar més. El pla­neta tam­poc.