Exigència col·lectiva

A hores d’ara tot­hom ja li veu les ore­lles, al llop. La del coro­na­vi­rus no serà la crisi pas­sat­gera que Europa va pre­veure amb la seva tra­di­ci­o­nal con­des­cendència, la mateixa que es va visu­a­lit­zar amb comen­ta­ris bur­le­tes i des­pec­tius sobre la Xina que han dei­xat retra­tats més d’un. Això, doncs, serà llarg i dur, i quan passi dei­xarà una fac­tura molt dolo­rosa i cos­tosa. I, per fer-hi front, ja no valen les recep­tes del libe­ra­lisme més incle­ment que, a la seva manera, també ens han dut fins on som ara, des­ba­lles­tant sis­te­mes públics de salut. Aquí, doncs, ha de pas­sar tot­hom per l’adreçador, començant pels bancs o com­pa­nyies de ser­veis bàsics. I si no s’hi veuen amb cor, cal par­lar ja de naci­o­na­lit­za­ci­ons. El moment ho exi­geix.