I ara què, Israel?

Havia de pas­sar. Tard o d'hora, havia de pas­sar. Se'ls ha esca­pat la mà. L'estat creat pels britànics el 1948 i pro­te­git pels Estats Unit durant dècades, després de pro­vo­car diver­ses guer­res defen­si­ves, i d'ocu­par ter­ri­to­ris no ads­crits, i de tenir en camps de con­cen­tració durant anys els pales­tins, o bé tan­cant-los en ter­ri­to­ris inhòspits i inco­mu­ni­cant-los, incom­plint una i una altra vegada els suc­ces­sius i tímids trac­tats de pau, l'estat que nega repe­ti­da­ment el dret a un estat als pales­tins que va fora­gi­tar del seu ter­ri­tori ances­tral en nom d'una il·lusió i llei reli­gi­osa (tan vàlida com la de qual­se­vol altre, i nul·la a efec­tes de dret), l'estat que empa­rat en el vic­ti­misme històric, no per real i tràgic menys vic­ti­misme, que no li dóna en cap cas dret a man­lle­var els drets de ningú, s'ha atre­vit con­tra civils, assal­tant-los en aigües inter­na­ci­o­nals i matant deu per­so­nes a sang freda, amb noc­tur­ni­tat i pre­me­di­tació, amb la claríssima intenció d'avi­sar tota mena de nave­gants que amb ells no s'hi juga i que, per sobre de tot, defen­sa­ran per les armes fins al final la seva obtusa reso­lució de viure amb ene­mics i con­tra qual­se­vol que vul­gui aju­dar els seus ene­mics. Alea jacta est.

Doncs molt bé. Ningú no nega que en el sec­tor àrab hi ha ter­ro­ris­tes. Que és un sec­tor divi­dit i que Israel fa bé de pro­te­gir-se'n pre­ven­ti­va­ment. Però aquesta rea­li­tat, com se sap, ve ali­men­tada no només pel fana­tisme islàmic, sinó també per les contínues pro­vo­ca­ci­ons dels isra­e­li­ans, sigui ocu­pant zones amb assen­ta­ments il·legals, sigui blo­que­jant fron­te­res, sigui fent un altre mur de la ver­go­nya, sigui fent la vida impos­si­ble amb con­trols als pales­tins, o sigui aju­dant que la divisió pales­tina aug­menti, no fos cas que la seva raó defen­siva es quedés sense argu­ments. Ja fa anys que la política isra­e­li­ana ha entrat en una deriva anti­de­mocràtica, empesa pel fana­tisme dels grups orto­do­xos i per la impos­si­bi­li­tat de dur a terme una política de pau entre els matei­xos isra­e­li­ans. L'esquerra i el paci­fisme a Israel estan aca­bats. Europa i els Estats Units ja fa dies que no són escol­tats pels governs jueus. I tot­hom sap que Israel té arma­ment nuclear.

Pro­ba­ble­ment a les can­ce­lle­ries de tot el món, pre­si­dents i minis­tres d'exte­ri­ors, després de quei­xar-se pel fet, mira­ran que no se'n parli més. L'equi­li­bri de les polítiques dels grans països amb Israel va per davant de tot. Les comu­ni­tats jue­ves d'arreu tenen massa poder per enfron­tar-s'hi. Doncs bé, tot això pot­ser ha val­gut fins ara, però val­dria més que s'ho rumi­es­sin abans de tor­nar a per­me­tre que l'estat d'Israel imposi la seva guerra pre­ven­tiva con­tra tot i davant de tot, perquè un dia, i qui sap si aquest dia ha arri­bat, se'ls esca­parà de les mans. Israel ja no és un estat democràtic des del moment que està domi­nat pel fana­tisme i el redemp­to­risme, de la mateixa manera que Iran o Corea del Nord. Israel, per dir-ho així, s'ha gua­nyat amb els seus fets pertànyer al mateix Eix del Mal, i de la mateixa manera que es vigila Iran i Corea, s'ha de vigi­lar a par­tir d'ara Israel, i per tant, treure-li l'arma­ment nuclear. Si no es fa (i no es farà), l'espo­leta de la bomba està posada. Només falta saber el dia i l'hora que la boge­ria d'uns i altres la farà explo­tar.

Ja no es tracta d'indig­nar-se pel que ha fet l'exèrcit d'Israel. Aquest assumpte és tan obvi que no mereix cap comen­tari. Es tracta d'ado­nar-se que Israel és, tal com està ara, un perill glo­bal. I que ningú no surti a fer vic­ti­misme jueu. Amb el seu fana­tisme s'han gua­nyat tot el dret (res a veure el que hi ha ara amb aquells pobres jueus euro­peus, la majo­ria dels quals ja no prac­ti­ca­ven la religió i ni recor­da­ven l'hebreu) a ser trac­tats com el que són, uns fanàtics. I com sap qual­se­vol, davant del dese­qui­li­bri men­tal, al malalt no el pots dei­xar davant de la fines­tra, perquè al final es tirarà. El des­a­fi­a­ment de l'exèrcit isra­elià fet en aigües inter­na­ci­o­nal a tota la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal només el pot fer qui ha per­dut tota noció de justícia i de raó. La res­posta política d'arreu ha d'estar a l'altura. Si no, això serà una broma com­pa­rat amb el que vindrà.