El pas del temps

Els lla­tins, que no se solien equi­vo­car gaire, deien que el temps passa, fuig (tem­pus fugit). Però per poc que hom s’hi fixi, es fa evi­dent que els qui pas­sem o fugim som nosal­tres, i l’existència real del temps encara no l’ha pogut demos­trar mai ningú. I és que el temps, com altres coses de la vida, és un pur mis­teri. Un mis­teri que es com­plica encara més quan saps que hi ha alguns ani­mals que només viuen trenta-sis hores i que, en un dia i mig, seguei­xen tot el cicle vital exac­ta­ment com el seguim els humans, per exem­ple, o com el segueix el teix, aquest arbre d’hàbitat cen­tre­eu­ro­peu que pot viure dos mil anys. Hi afe­gei­xin les teo­ries sobre el temps i l’espai del senyor Ein­stein, i ja tenim l’inex­tri­ca­ble cab­dell com­plet i ben embo­li­cat. La filo­so­fia –diuen– ens ajuda. La ciència –diuen– ens ho fa tot més supor­ta­ble. La cul­tura –diuen– sua­vitza situ­a­ci­ons difícils. Molt maco, però el temps és ine­xo­ra­ble, imper­tor­ba­ble i no té pie­tat de res ni de ningú, cosa que ens costa d’adme­tre.

A Figue­res hi havia un bar­ber que, “per pas­sar el temps” –deia–, quan tenia el cli­ent asse­gut a punt, li dema­nava: “Com vol el tallat: amb con­versa o en silenci?” Si el cli­ent dema­nava con­versa, li deia: “Fut­bol, toros o política?” I quan el cli­ent havia triat tema, el bar­ber li pre­gun­tava encara: “Ho vol por­tant-li jo la contrària, o anant a favor seu?”

El pas del temps ideal per a mi –la lite­ra­tura n’és cul­pa­ble– seria el que més s’assemblés al dia a dia que menava Lev Tols­toi. Vivia en una casa de fusta a Khamóvnik, s’hi tan­cava a escriure aïllat de totes les fres­ses i reclams de la ciu­tat, sense llum elèctrica, sense aigua cor­rent. Ell mateix por­tava cada dia el seu cavall i carro a la font a bus­car aigua, tallava i arre­ple­gava lle­nya, escri­via durant les hores cen­trals del matí i quan s’ence­nien les espel­mes del cap­ves­pre, con­ver­sava amb la família i amb els amics que l’ana­ven a veure per pas­sar la vet­llada.

Fet i fotut, la con­ducta humana és ben monòtona. Poden can­viar els ves­tits, l’estruc­tura econòmica o reli­gi­osa i tot el que vul­guin, però en allò essen­cial, els humans repe­tim idèntics clixés de vicis i vir­tuts, de crims i de pla­ers. No podria ser altra­ment perquè, què es pot espe­rar d’un món el pri­mer pare del qual (Adam) va ser un tafa­ner irres­pon­sa­ble; la pri­mera mare (Eva), una gran men­ti­dera, i el pri­mer fill (Caïm), un lla­dre fra­tri­cida?