De manera diferent

M’han dema­nat una reflexió sobre com ens en sor­ti­rem i aquesta no és pas una pre­gunta fàcil de con­tes­tar, i no ho dic pas per no anar al gra, o per fugir d’estudi, sinó perquè hau­rem de cons­truir una nova nor­ma­li­tat. No serà pas d’un dia per l’altre, però cer­ta­ment l’epidèmia, i la devas­tació del sis­tema en con­junt que dei­xarà la Covid-19, farà que la nos­tra rea­li­tat social, política i econòmica sigui una altra, dife­rent de la que teníem fins ara, i evi­dent­ment no sé quina serà.

La del sis­tema era una mort anun­ci­ada que l’epidèmia només ha pre­ci­pi­tat. La manera com hem vis­cut fins ara, espe­ci­al­ment en els dar­rers anys, no era pas sos­te­ni­ble ni a escala indi­vi­dual, ni fami­liar, ni social, per a les per­so­nes, i tam­poc ho era per al pla­neta. Mal­grat el des­as­tre en vides que suposa aquesta emergència sanitària –que no es pot com­pen­sar amb res–, el con­fi­na­ment a casa, amb totes les difi­cul­tats i pati­ments de tota mena que com­porta, està posant en relleu també la pos­si­bi­li­tat de nous hàbits, de nous patrons, tipus i estils de vida. I el que és més impor­tant: si no dei­xem que la por ens gua­nyi –pen­seu que la por és una de les eines més pode­ro­ses que tenen els poders públics per doble­gar la volun­tat de la població–, la Covid-19 ens per­met mirar direc­ta­ment als ulls el sis­tema de valors sobre el qual hem sus­ten­tat la nos­tra vida i, per tant, el con­junt de l’orga­nit­zació social, política i econòmica en què vivim. És aquesta mirada des de la reflexió la que ens ha de per­me­tre viure millor ara i demà. I, sens dubte, sor­tir d’aquest atzu­cac.

Ara bé, sor­tir-nos-en no és la qüestió, o no l’única, ja que aca­barà pas­sant d’una manera o altra. I, fins i tot, apren­drem a con­viure amb aquest virus no en situ­ació d’excep­ci­o­na­li­tat, igual que hem fet amb d’altres i amb els nous virus que puguin aparèixer. El que és fona­men­tal és quin tipus de sor­tida serà la que pren­drem, i això vol dir quin tipus de soci­e­tat cons­trui­rem a par­tir d’aquí. I no és només una qüestió de com dei­xarà el país l’epidèmia, no única­ment en nom­bre de mor­tes i morts i altres aspec­tes rela­ci­o­nats amb la salut i, evi­dent­ment, pel que fa al tei­xit pro­duc­tiu i a l’eco­no­mia en con­junt. Específica­ment i prin­ci­pal­ment, per com es pot arri­bar a uti­lit­zar la des­feta com a excusa per reta­llar tota mena de lli­ber­tats i per aug­men­tar tota mena de desi­gual­tats.

Aquesta deriva no és que me la ima­gini: es cons­tata dia rere dia amb el tipus de deci­si­ons que pren el govern de l’Estat. Es veu en els dis­cur­sos, en el tipus d’argu­men­ta­ci­ons i en el llen­guatge que s’empra, i també es veu amb els pro­ta­go­nis­tes amb què esce­ni­fica la bata­lla con­tra el virus. I això només es pot atu­rar pre­nent consciència com a ciu­ta­da­nia de l’ús que està fent l’Estat de tots els mit­jans que té a l’abast per ins­tru­men­ta­lit­zar la situ­ació més enllà de les neces­si­tats que demana l’emergència sanitària. Cal estar ama­tents i fer ser­vir la nos­tra força i la nos­tra capa­ci­tat de deci­dir –si no pot ser ara per la mort i la malal­tia, de seguida que puguem i, men­tres­tant, tant com sigui pos­si­ble– per acon­se­guir una soci­e­tat que sigui benes­tant i sos­te­ni­ble per al con­junt de la ciu­ta­da­nia. Sem­pre depèn de nosal­tres, de totes i tots, del que fem en l’àmbit indi­vi­dual i, per des­comp­tat, en l’àmbit col·lec­tiu, però ara en dependrà més que mai. No ens hem de con­for­mar amb una soci­e­tat que no ens agrada. Podem i tenim, en democràcia, l’obli­gació de cons­truir-la entre totes i tots.