Rams i farigola

Avui és diu­menge de Rams, la Palma. El coro­na­vi­rus ens impe­dirà de cele­brar-lo, almenys exter­na­ment. Ara: es pot cele­brar la Palma si no és exter­na­ment? Aquest diu­menge la gent se sen­tia cri­dada per la pri­ma­vera i sor­tia al car­rer a beneir pal­mes i pal­mons i, sobre­tot, a estre­nar els ves­tits de la nova tem­po­rada. He dit “ves­tits”, no “roba”. La “roba” era el mate­rial amb què es con­fec­ci­o­na­ven els ves­tits. El diu­menge de Rams la gent, petits i grans, anava més endiu­men­jada que mai. Hi havia molts roses i molts blaus cels i a la mare li queia una mica de les espat­lles la jaqueta blanca. Quan havien beneït, ana­ven amunt i avall del car­rer en exhi­bició i quan arri­ba­ven a casa reco­nei­xien que havien pas­sat una mica de fred. Els ves­tits de la Palma eren pen­sats més per l’estiu que per la pri­ma­vera. I avui? Quins ves­tits? Quina “roba”? Jo perquè soc un tocat i posat que sem­pre sem­bla que esperi visi­tes, però sé de molts amics que el con­fi­na­ment els ha fet optar per les saba­ti­lles i el pijama tot el dia. “Si no m’ha de veure ningú, per què m’haig empo­lai­nar?” Ja ho he dit en un altre moment: el dia que ens dei­xin anar sor­ti­rem gre­nyuts, sense afai­tar, amb la cabe­llera fins a la cin­tura, amb pijama i saba­ti­lles. Si ens atrapa a l’estiu, amb samar­reta imperi i men­jant els fideus amb els dits. La vida social ens ves­teix. L’enclaus­trada ens des­pu­lla com a nàufrags.

En una capi­tal anda­lusa hi ha un pas de Set­mana Santa que repre­senta el moment en què la dona de Ponç Pilat inter­ce­deix a favor de Jesús. Fer­nando Díaz-Plaja expli­cava que un foras­ter es va interes­sar per la iden­ti­tat de la dona. Un andalús de tota la vida li va con­tes­tar: “Esta es la que por poco nos deja sin Semana Santa.” El coro­na­vi­rus ha acon­se­guit l’objec­tiu.

La Set­mana Santa venia després de Rams. Jo par­ti­ci­pava en les pro­ces­sons ves­tit d’armat. Un armat petit, dèbil, un armat sense cap capa­ci­tat defen­siva o ofen­siva. Havia de sor­tir a les pro­ces­sons de dime­cres, dijous i diven­dres. No vaig com­ple­tar mai el cicle. El dime­cres ja havia cai­gut. La samar­reta color de carn no em pri­vava del fred i arri­bava a Pas­qua encara amb unes dècimes després d’haver pas­sat uns dies de febre altíssima.

Els petits armats par­ti­cipàvem en una repre­sen­tació tea­tral de la Passió. Jo hi deia només dues parau­les, al final de tot. Tres o qua­tre sol­dats cus­todiàvem la tomba de Jesús. Un deia: “Sento olor”, refe­rint-se a una olor sobre­na­tu­ral que anun­ci­ava la resur­recció. Jo, des­cre­gut i escèptic, res­po­nia: “De fari­gola...” Anys més tard tro­ba­ria un ver­set de Ver­da­guer que en la seva sim­pli­ci­tat té una gran potència emo­ci­o­nal i cre­a­tiva: “Quan ja de la terra/ Jesús s’envo­lava/ el cim de la serra/ s’enfa­ri­go­lava.” Enfa­ri­go­lar.