Tallar els cabells

El nos­tre direc­tor ens ha mig expli­cat que, apro­fi­tant hores mor­tes del con­fi­ta­ment, la seva filla li ha tallat els cabells. Vet ací: l’una es dis­treu i l’altre rep un ser­vei (?). Sem­bla que la ini­ci­a­tiva no ha conclòs direm que –per apro­fi­tar la forma que té el cap– ben arro­do­nida. Per això, aca­bat l’exer­cici d’esti­lisme (encara se’n diu així?) domèstic, aquest fill de Cassà ja enyora el bar­ber del seu poble perquè apli­qui pal·lia­tius al resul­tat. La noia, de llana –ep, llana lite­ral!-, ja li’n deu haver tret, però pot­ser per falta de cos­tum i/o excés d’entu­si­asme, en algun lloc d’entre cap i ore­lles el nos­tre capità hi ha entre­llu­cat, direc­ta­ment o amb l’auxili de dos miralls, allò que ano­me­nem esca­les tot i que no pugen enlloc. Per a la ini­ci­a­tiva caso­lana, donem per fet que la jove s’ha ser­vit o de tiso­res i pinta com els bar­bers clàssics, o de tiso­res i les pun­tes dels dits per anar pinçant flocs de cabells –una pràctica més moderna–. Altra­ment (sense tiso­res) les cla­pes i cla­ri­a­nes al bosc capil·lar no s’hau­rien produït. Hau­ria pogut, la filla, estal­viar al seu pro­ge­ni­tor aitals irre­gu­la­ri­tats? Sí, en efecte, ara ho veu­ran. Perquè em per­metré de fer cinc cèntims d’un altre tall de cabells, el meu –i per­do­nin-, exe­cu­tat també en cap­ti­vi­tat. De més, com que la soci­a­lit­zació de l’ostra­cisme sem­bla que va per llarg i els cabells no paren de créixer (fins i tot diu que als finats...), la pro­posta pot con­ver­tir-se en tuto­rial –ja no ve d’un. Aquesta inter­venció capil·lar és abso­lu­ta­ment segura con­tra les esca­les i els des­ni­vells però, això sí, per a l’accés al ple domini de l’esqui­lada segura, l’usu­ari ha de dur barba. Barba, pre­ci­sem-ho, no pas flu­vial, ni eremítica, ni fran­cis­cana, ni hippy si és que encara en queda alguna. Han de ser bar­bes reta­lla­des perquè l’hir­su­tisme mode­rat garan­teix que els pro­pi­e­ta­ris llurs segur que a casa tenen una maqui­neta per repas­sar-se-les de tant en tant. I arri­bats aquí, vostès ja estan pen­sant tots el mateix: si l’apa­rell va bé per la cara, per què no hau­ria d’excel·lir com a talla­gespa cra­nial? Dit i fet: vaig posar l’escar­pi­dor davan­ter de l’enginy al número 4 i, con­duint la sega­dora a base de con­tor­ne­jar braços i mans, amunt i avall per la clepsa. La meva dona, atònita, con­tem­plant l’exa­ge­rat com­bat que sense cap gràcia aquests dos con­tra­ris (la closca i la dalla elèctrica) man­te­nien, em va aga­far l’estri (la maqui­neta) i em va aca­bar de repas­sar coll, cap­da­munt, rere ore­lles i pol­sos. Ani­min-se, i bon con­fi­ta­ment.