Estressats dins de casa

Vam començar el con­fi­na­ment massa fort: aplau­di­ments a les vuit del ves­pre al peu del balcó, sky­pes amb els com­panys de feina, vide­o­xats recu­pe­rant cafès per­duts amb les ami­gues i tuto­ri­als diver­sos, des de com fer mag­da­le­nes fins als més típics per fer acti­vi­tat física a casa, pas­sant per ioga rela­xant. A mesura que han pas­sat els dies, els que tenim cana­lla a casa també hem evo­lu­ci­o­nat, i de diri­gir-los acti­vi­tats més enca­mi­na­des a tren­car el supo­sat avor­ri­ment dels fills hem pas­sat a inde­xar-los les tas­ques per ordre d’importància, segons venien de l’escola o de les acadèmies d’acti­vi­tats extra­es­co­lars. Ara, a les por­tes de la Set­mana Santa, ja hem rebut pro­pos­tes de totes ban­des, fins i tot dels cen­tres que roma­nien en silenci, i acu­mu­lem pro­gra­mes de reforçament de l’anglès, revis­tes en PDF, jocs d’esca­pada i pas­se­ja­des vir­tu­als per museus, vídeos de l’acadèmia d’arts mar­ci­als, tor­ne­jos en línia d’escacs i con­ne­xi­ons en directe del club de fut­bol. I ja us anti­cipo el final: no en podrem aca­bar cap. Perquè si a tota aquesta macedònia per fer coses a casa afe­gim que els pares i les mares hem de fer tele­tre­ball –i que amb el con­fi­na­ment i la fei­nada hi estem més hores del que ens toca­ria–, riu-te’n tu, de l’estrès que acu­mu­lem. Això si tenim la gran sort de no patir per la salut de ningú. Més val­dria –sem­pre, però més ara– que ens prenguéssim les coses amb calma, no fos cas que sortíssim més tocats del que ja estàvem.