El balcó indiscret

Els matins entra el sol per totes les fines­tres. La llum exte­rior es fa pre­sent en dies de molta fos­cor de pen­sa­ment i inte­rior. El perill el sabem a fora, però de fora també en venen la majo­ria de bene­volències en dies de con­fi­na­ment. El sol, impres­cin­di­ble per a la vida, fa l’espera més supor­ta­ble. Més enllà de la pluja d’ahir i de la que pugui venir, la majo­ria de veïns han apro­fi­tat els raigs gene­ro­sos d’aquests dar­rers dies per absor­bir la dosi necessària de vita­mina D. Els matins ens toca a nosal­tres apro­fi­tar els dies asso­le­llats i trans­for­mar-nos en obser­va­dors de l’entorn més imme­diat. De la roda­lia més pro­pera i fins on la vista arriba. El balcó i els patis són ara l’or trans­for­mat en espai. Allà pots dinar, esmor­zar, pren­dre-hi el sol o lle­gir una estona, si els fills petits et donen una treva men­tre miren una pel·lícula de dibui­xos ani­mats. Però els bal­cons també són una font d’indis­creció. Al bloc del davant, un home de mit­jana edat apro­fita la bici­cleta estàtica cada dia per fer fun­ci­o­nar músculs i apa­rell res­pi­ra­tori. Ho fa amb certa inten­si­tat i ha can­viat els hora­ris en què ho fa des del prin­cipi del con­fi­na­ment. La seva com­pa­nya de pis, pare­lla, amiga o fami­liar, la indis­creció de fora estant no per­met saber gaire res més dels veïns, també fa bici­cleta però a poca inten­si­tat, com si anés a pas­seig. En altres bal­cons, la mai­nada hi surt de tant en tant, hi cor­ren, hi lle­gei­xen si l’edat ja ho per­met o hi tras­lla­den l’angoixa d’estar tan­cats des de fa set­ma­nes en forma de cridòria, de ria­lles sono­res o d’algun ball acom­pa­nyat de cançons molt rítmi­ques. En un altre balcó una noia pren el sol amb el dubte de si ho fa amb banya­dor o sense i fins on la mirada curi­osa, però alhora dis­creta, arriba a per­me­tre. Altres bal­cons es man­te­nen mig deserts per incom­prensió pròpia. Una veu llu­nyana però clara per­met saber que algú juga al bingo amb tota la família. En un ter­rat llunyà algú fa esport cada dia. Va d’extrem a extrem per enveja dels que el veiem dia rere dia amb la seva litúrgia espor­tiva. En un pati més pro­per algú també hi corre. El seu recor­re­gut és més curt, perquè cada vuit segons retorna al punt d’ori­gen, però és la manera com es pot fer esport en reclusió. De moment, no hi he vist ningú nete­jar cap gani­vet, ni he sabut que hagi des­a­pa­re­gut cap dels veïns que obser­ves en el seu dia a dia de con­fi­na­ment. Tot ple­gat, sem­bla un gran home­natge a La fines­tra indis­creta del mes­tre Hitch­cock, i un ser­vi­dor, com un James Stewart qual­se­vol, pros­trat a casa.