Zona prohibida

No és el fet de no anar a la platja, és el desig que bro­lla vora la pro­hi­bició. Estat d’alarma, en efecte, estat d’excepció: l’alar­mant i excep­ci­o­nal sen­sació de sos­tre de vidre i teló d’acer. No és que els pares s’hagin trans­for­mat en cri­a­tu­res irres­pon­sa­bles, és que l’ampo­lla de cava estava més que agi­tada i el toro picant a les por­tes per sor­tir a la plaça. No és que Simba no hagués d’anar al cemen­tiri pro­hi­bit, o que Pan­dora no hagués d’obrir la capsa, o que no es pogués donar men­jar a Gizmo després de mit­ja­nit: és que dins de la pro­hi­bició hi ha el desig i, molt sovint, la màgia. La diferència entre un mag i un sim­ple il·lusi­o­nista és jugar amb l’impos­si­ble. La diferència entre un jardí i un bosc, l’ombra del des­co­ne­gut.

Podria haver entrat al ves­ti­dor de noies, quan ja als 30 anys em van con­vi­dar a una festa d’exa­lum­nes: ja no m’ho pro­hi­bia ningú. I de la mateixa manera que no vaig entrar-hi, hi ha una vorera con­creta de Bar­ce­lona que des dels quinze anys em vaig pro­hi­bir –perquè sí– de tre­pit­jar mai. Les reli­gi­ons fun­ci­o­nen perquè assu­mei­xen allò incom­pren­si­ble, fins i tot la ciència admet forats negres i matèries fos­ques. No és el fet de poder votar allò que fa créixer més l’inde­pen­den­tisme, sinó pre­ci­sa­ment el fet de no poder votar. No és que les estre­lles no hi siguin de dia, és que la fosca ens les revela. No és que Tokyo Dis­ney fos un fracàs perquè van voler estal­viar massa, sinó perquè l’èxit dels parcs ante­ri­ors era pre­ci­sa­ment que dei­xa­ven la sen­sació de no haver-ho vist tot. D’haver dei­xat l’aven­tura incom­pleta. Tan­tes coses que segur que ens hem per­dut.

No és que sigui millor insi­nuar que mos­trar, és que de vega­des la pell és el ves­tit. No és si hi ha vida després de la mort, és el mis­teri de viure. La veri­ta­ble con­dició de mes­tre del sus­pens resi­deix en la infor­mació que s’amaga, és a dir, en la infor­mació que es dona. No sabem quan s’aca­barà el con­fi­na­ment, ni com, no en sabem el final: no hi ha camins al fir­ma­ment ni a la selva. No hi ha res­posta als desit­jos introduïts en les esclet­xes del mur de les lamen­ta­ci­ons, i quan cau el mur de Berlín s’alça el mur de Trump. Sem­pre hi ha un més enllà o una fron­tera incom­pren­si­ble, fins i tot reclo­sos entre cuina, dor­mi­tori i men­ja­dor. Pres­tat­ges que es trans­for­men en bibli­o­te­ques, bal­cons que es trans­for­men en tea­tres, tele­vi­si­ons que es trans­for­men en cine­mes, play­lists que es trans­for­men en fes­ti­vals de música. El xat a la pan­ta­lla (em veus? Em sents?) rere les sínco­pes de la mala con­nexió. Les zones pro­hi­bi­des pel nos­tre cap i pels nos­tres límits, el ras­tre que deixa aquell mis­satge enviat i de seguida esbor­rat. Les ganes de puri­fi­car els tabús sal­tant la foguera de Sant Joan i al mateix temps de banyar-se en el mar més noc­turn. Saber que no hi ets i que alhora hi ets sem­pre, cada dia, més que mai. No aca­bar mai de conèixer-te. No haver ni començat.