Màniga curta

Cap de set­mana de calor. I de molta (no sé si hau­ria de dir moltíssima, i no sé si hau­ria de dir massa) gent al car­rer. Al car­rer, a la mun­ta­nya, a les plat­ges. Ai, ai, ai. Molta gent en màniga curta, amb pan­ta­lons curts, amb roba d’esport... I mol­tes ganes de ter­ras­ses a la costa. Em costa d’ima­gi­nar-me la costa sense aglo­me­ra­ci­ons de gent. En sabrem? No ho tinc gens clar. Tot això m’ha vin­gut al cap veient el que els deia, la màniga curta i els pan­ta­lons curts que ja por­tem tots. S’ado­nen, que vàrem entrar en el con­fi­na­ment amb màniga llarga? Em vaig pas­sar els pri­mers dies amb folre polar i encara amb la cale­facció en marxa. Cin­quanta-un dies després (sí, sí, cin­quanta-un!) en sor­ti­rem (o en comen­cem a sor­tir) amb màniga curta, amb la cale­facció tan­cada, alguns amb xan­cle­tes –a mi no m’han agra­dat mai– i mirant de reüll l’apa­rell d’aire con­di­ci­o­nat (això els que en teniu, és clar!). I no només això. Per pri­mer cop en molts anys, amb tot el temps i la paciència del món per fer el canvi de roba de l’armari. Hem tin­gut temps per clas­si­fi­car-la per colors, per estils, per gus­tos, per dies, per...