Les fulles dels plàtans

Surto al balcó de l’habi­tació on passo la majo­ria d’hores del meu con­fi­na­ment. Més que una habi­tació és un estudi. Hi tinc els lli­bres, els papers, l’ordi­na­dor con­nec­tat amb el meu món. Aquí lle­geixo i escric i, des que no estic gaire fi, faig unes llar­gues becai­nes en uns sillo­nets com­prats fa qua­ranta anys que han donat un resul­tat admi­ra­ble. De vega­des soc al llit i ja enyoro el sillo­net. Surto al balcó, doncs, i cada cop que ho faig em sor­prenc i m’admiro. És molt a prin­cipi de pri­ma­vera. Tot i així, altres anys en aquesta època els plàtans que ador­nen el car­rer, el meu car­rer, la Ram­bla, ja pre­sen­ta­ven un aspecte cala­mitós. Les fulles aca­ba­des de sor­tir havien aga­fat un color blanc de molt mala salut i es recar­go­la­ven com si de debò patis­sin física­ment. Jo ho havia atribuït al fet que els arbres, molt antics, esta­ven malalts des de l’arrel. Havia pro­po­sat a l’Ajun­ta­ment can­viar-los. Em res­po­nien que bus­ca­ven un remei per a la malura. A l’estiu, quan les fulles ja ago­nit­za­ven del tot, els rui­xa­ven amb un líquid. A l’hivern situ­a­ven sota l’arren­cada de les bran­ques, unes capse­tes de cartró amb forats que no dona­ven cap resul­tat visi­ble. Les fulles podem dir que nai­xien mor­tes.

Aquest any, tot ha can­viat, i per això estic sorprès i admi­rat. Les fulles crei­xen sanes, man­te­nen el color verd, es desen­vo­lu­pen de manera natu­ral i bri­llen tant que sem­bla com si de nit algú les hagi esban­dit amb aigua i sabó. Els arbres no esta­ven malalts sinó afec­tats per les partícules en sus­pensió que des­pre­nien els cot­xes i els auto­bu­sos. I això que el car­rer no és de gaire cir­cu­lació. Les res­tric­ci­ons auto­mo­bilísti­ques impo­sa­des pel coro­na­vi­rus que emma­lal­teix i mata les per­so­nes han eixo­ri­vit aquests arbres que Napoleó ens va impo­sar, jun­ta­ment amb les províncies que ara Pedro Sánchez vol recu­pe­rar per fer-nos enfa­dar. Con­tem­plo el fullam i evoco els plàtans d’alguns camins i jar­dins de França. El tronc de l’arbre que tinc just al davant, el que se m’apa­reix quan surto al balcó, té un forat enorme i fosc a la part infe­rior. La gent hi llença llau­nes i papers. Fa uns anys un parell d’artis­tes con­cep­tu­als van escriure al vol­tant del forat L’ori­gine du monde evo­cant el qua­dre de Cour­bet. He dei­xat de veure els veïns del davant. Franco, Assumpta, ja vindrà la tar­dor, ja ens retro­ba­rem abans.

(Una nota. L’estu­di­osa de l’art Pilar Par­ce­ri­sas em diu que ella mai no va escriure l’elogi al lli­bre Pere Casa­no­vas, l’escul­tor dels altres que li vaig atri­buir. Em van infor­mar mala­ment. Diu que molts artis­tes que hi sur­ten i no s’han vist afa­vo­rits s’hi han posat en con­tacte, incrèduls. Doncs el podria haver escrit perquè el lli­bre està molt bé i en Pere és una sana i ufa­nosa per­sona, molt millor que els insi­di­o­sos blancs i rebre­gats.)