La pipa plena

Temps dolents per als que viuen de la política. Han tin­gut la mala sort d’enso­pe­gar un dels pit­jors moments de la història per exer­cir i per donar la cara. Des de fa dos mesos que tot són ana­des i tor­na­des sobre el maleït coro­na­vi­rus. A la curta memòria encara hi ha el debat dels nens tan­cats a casa. Debat per auto­rit­zar-los a pas­se­jar i després per poder jugar una estona, els ter­mi­nis del salari vital bàsic, els ERTO i la seva extensió, els per­cen­tat­ges d’afo­ra­ment per obrir bars i res­tau­rants, la qua­ran­tena dels turis­tes, etc. Són temes en què les auto­ri­tats han anat enda­vant i endar­rere fins a acon­se­guir que la ciu­ta­da­nia en tin­gui la pipa plena. Ara hem entrat en el període de les fases. Des de fa uns dies s’ha entrat en la con­tem­plació de les fases amb la visu­a­lit­zació diària que una població té més lli­ber­tat que d’altres depe­nent del lloc on viuen. Inco­herències diver­ses que por­ten a poder viat­jar de Puig­cerdà a Palamós i no poder fer-ho de Bla­nes a Mal­grat o pren­dre cafè en un bar de Tar­ra­gona i no poder visi­tar un fami­liar del poble del cos­tat. Difícil solució que porta que tot ple­gat sigui un mal tràngol que només queda apai­va­gat a l’hora de creure els científics que afir­men que el con­fi­na­ment i les seves ordres i reper­cus­si­ons ser­vei­xen per a quel­com de la salut de la ciu­ta­da­nia.

Enmig d’aquesta situ­ació dramàtica s’ha vist molta impro­vi­sació en els res­pon­sa­bles polítics, que mai podien haver-se ima­gi­nat quan es van pre­sen­tar a unes elec­ci­ons que aca­ba­rien esde­ve­nint uns experts en pandèmies. Fa uns mesos que el debat espa­nyol era en exclu­siva sobre el que ano­me­na­ven el “pro­blema català” i el debat català girava al vol­tant de les solu­ci­ons al con­flicte. La pandèmia ha fet callar el debat. L’ estat d’alarma al BOE ha dei­xat Cata­lu­nya més que mai a les ordres de l’Estat espa­nyol.

Dime­cres en ses­si­ons mig telemàtiques i mig pre­sen­ci­als –un dels retro­ces­sos més grans del par­la­men­ta­risme–, a Sánchez per un cos­tat i a Torra per l’altre els dei­xa­ran com un drap brut. Seran l’ase dels cops amb ame­na­ces ver­bals dels grups polítics, que en cap moment s’han posat a dis­po­sició dels res­pec­tius pre­si­dents en un pro­blema uni­ver­sal.