Nissan en lluita

Quan ahir es com­plien ja 15 dies de la vaga inde­fi­nida als cen­tres pro­duc­tius de Nis­san, els sin­di­cats endu­rien la pressió per dema­nar a la marca japo­nesa un pla de via­bi­li­tat que garan­teixi el seu futur davant les incer­te­ses del pre­sent, i els dife­rents repre­sen­tants polítics des­fi­la­ven pel cam­pa­ment mun­tat pels tre­ba­lla­dors de la planta de Mont­cada i Rei­xac en un avançament de cam­pa­nya que se’ns farà moo­olt llarg.

Fa anys que s’escol­ten les pro­me­ses d’una com­pa­nyia que no acaba d’apos­tar pels cen­tres que té al ter­ri­tori i que pro­met models que no aca­ben d’arri­bar. I es man­te­nen ferms en una pro­testa que man­te­nen, mal­grat el vent de cara i els moments d’incer­tesa que es viuen.

Nis­san ni ha apos­tat per nous models ni ha con­fiat en les pos­si­bi­li­tats del cotxe elèctric i les poten­ci­a­li­tats de les plan­tes han que­dat pràcti­ca­ment anor­re­a­des, mal­grat la situ­ació estratègica en el clúster de l’auto­moció i la com­pe­ti­ti­vi­tat demos­trada. De l’empresa depe­nen direc­ta­ment unes 3.000 famílies i de manera indi­recta pen­gen 20.000 llocs de tre­ball més. La situ­ació econòmica i labo­ral en el pre­sent més imme­diat i en el futur també pròxim no és gens espe­rançadora a casa nos­tra, però tam­poc a fora ho és. Una crisi com la de Nis­san s’ha de saber solu­ci­o­nar de manera posi­tiva, amb apos­tes que vagin més enllà dels incen­tius fis­cals que pro­ba­ble­ment busca l’empresa.