El demà sense pes

Veient el documental Adéu, Espanya? a TV3 (jo vaig ser un dels 750.000 espectadors), vaig adonar-me del paral·lelisme entre la caiguda de l'imperi espanyol el 1898 (data en què Joan Maragall va compondre la poesia homònima en perdre Espanya les colònies) i la caiguda de l'imperi econòmic espanyol actual. Si Catalunya a finals del XIX no va saber aprofitar la fallida de l'Estat espanyol com una oportunitat, caldria ara aprofitar l'actual situació per sumar catalans al projecte independentista.

Haver de mantenir l'estat espanyol en plena crisi, en moments en què milers de catalans estan a l'atur, fa més palès l'espoli descarat de l'Estat sobre l'economia de Catalunya. El nou finançament, igual que l'anterior, ens porta a la misèria: cada dia som més pobres i amb menys possibilitats de competir dins el mercat mundial. La independència és l'únic camí que ens queda per viure dignament.

Joan Maragall ja ens ho deia el segle passat, a la seva obra completa, amb el títol La independència de Catalunya: «El pensament espanyol és mort. [...], hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.» Jo, com Miquel Martí i Pol, «vull somiar el demà / sense la nosa ni el pes d'un vent caduc / que entela els ulls / i els lleva força i delit per lluitar».

Què esperem?... diguem-li adéu d'una vegada!