Ni banal ni esnob

Guy Debord ja va pre­dir el 1967 l’hege­mo­nia de la cul­tura de l’espec­ta­cle, la cul­tura que gui­llo­tina la reflexió crítica i enco­ratja l’homo­geneïtzació men­tal. Ve al cas perquè la his­to­ri­a­dora de l’art Maria Gar­ganté va obrir un debat fa uns dies a Face­book sobre les recre­a­ci­ons d’obres d’art que han fet per­so­nes de tot el món durant el llarg con­fi­na­ment. Gar­ganté i el també his­to­ri­a­dor de l’art Manel Trenchs n’han pro­mo­gut en una fantàstica web, Que­dAR’T a casa , que conté con­tin­guts molt més amplis , tots de divul­gació de qua­li­tat, de la qual no anem pre­ci­sa­ment ben ser­vits. La qüestió que plan­te­java hones­ta­ment Gar­ganté és si aquest feno­men con­tri­bu­eix o no a la tri­vi­a­lit­zació de l’art. No sé si és perquè la qua­ran­tena em va esto­var, però algu­nes imi­ta­ci­ons m’han impres­si­o­nat. Gent que des­co­nec si té o no conei­xe­ments artístics ha emu­lat amb enginy l’expres­si­vi­tat d’un ros­tre, la den­si­tat d’una llum, els colors sump­tu­o­sos i els detalls diver­sos d’obres mes­tres de la història de la pin­tura. Un exer­cici pedagògic fas­ci­nant, tant per al que el fa (si el fa bé) com per al que el mira (si té la curi­o­si­tat des­perta). Ja m’agra­da­ria tro­bar aquests raigs d’ins­pi­ració i fres­cor en les car­tel·les o fulls de sala de molts dels museus que expo­sen aques­tes peces, sovint d’un avor­ri­ment i una pedan­te­ria que espan­ten. La bana­li­tat és una epidèmia que deva­lua la cul­tura, però l’esno­bisme també.