Fins i tot Dalí

Després d’escol­tar el pre­si­dent de la Fun­dació Gala-Sal­va­dor Dalí, el pri­mer que et ve al cap és, ine­vi­ta­ble­ment: “Si els museus Dalí estan així, com deuen estar els altres museus i la resta del sec­tor cul­tu­ral...” En defi­ni­tiva, el Tea­tre Museu Dalí és un dels museus més visi­tats de Cata­lu­nya, jun­ta­ment amb el del Barça, i en tots dos casos el con­cepte de museu és massa res­tric­tiu i no defi­neix prou bé dues atrac­ci­ons turísti­ques de pri­mer ordre, amb mili­ons de visi­tants que hi acce­dei­xen com si anes­sin a un parc d’atrac­ci­ons. No és cap crítica: tant de bo tota la cul­tura tingués el mateix poder de per­su­asió inter­ge­ne­ra­ci­o­nal i inter­clas­sista. No és el cas. I si a can Dalí par­len d’ERTO, de sos­te­ni­bi­li­tat i estalvi, és fàcil intuir com està la cul­tura de base.