Morrió

Hem estat gai­rebé tres mesos tan­cats a pany i for­re­llat i quan hem pogut sor­tir lliu­ra­ment hem hagut de por­tar mas­ca­reta, a més de totes les altres mesu­res higièniques, que no dic que no siguin necessàries. Però en el petit cons­pi­ra­dor que tots por­tem dins, només ens fal­tava el morrió per aca­bar d’omplir el sac de la indig­nació de com s’ha ges­ti­o­nat tota aquesta pandèmia. I sí, no cal insis­tir-hi: ha estat una situ­ació impre­vi­si­ble, devas­ta­dora i la majo­ria dels països s’hi han tro­bat enfan­gats, però hi ha hagut dos pecats capi­tals: un, de falta de pre­visió amb els mate­ri­als bàsics, fet que ha pro­vo­cat que molts sani­ta­ris s’infec­tes­sin; l’altre, la gran mor­ta­li­tat a cer­tes residències de gent gran, i això sí que és un des­as­tre des­mo­ra­lit­zant. I un incís, par­lant d’indig­nats, quina pena i quin fracàs que la gent de Pode­mos con­tri­bu­ei­xin a tapar la catifa de la merda de les cla­ve­gue­res de l’Estat. Van rec­ti­fi­car, però tard: què en queda, del 15-M? Una altra revolta fra­cas­sada i assi­mi­lada pel poder abso­lut. Un bon paral·lelisme amb el morrió que cobreix la boca d’alguns ani­mals, sobre­tot els gos­sos, perquè no mos­se­guin, i també evita que men­gin... Doncs nosal­tres que vam accep­tar amb tanta dis­ci­plina i bona pre­dis­po­sició el con­fi­na­ment de quinze dies que s’ha allar­gat fins al juny, ara també accep­tem i assu­mim que ens hem de posar la mas­ca­reta per pre­venció, per no con­ta­mi­nar, per no ser con­ta­mi­nats, i no puc evi­tar de veure-hi un senyal inequívoc, que ja els va bé, que calla­dets estem millor. Les gene­ra­ci­ons que vam viure els anys setanta espe­rançats no haguéssim pen­sat mai que aca­baríem por­tant un boç per poder tran­si­tar i rela­ci­o­nar-nos amb els nos­tres congèneres: ens hagués aga­fat un tip de riure i no ens ho creuríem. També esta­ria bé saber què en pen­sen els sobi­ra­nis­tes que volien fer una atu­rada de país: ara l’hem tin­gut ben blo­que­jat amb un assen­ti­ment gene­ral, amb el trans­port buit, amb tots els grans cen­tres comer­ci­als tan­cats, els ser­veis només habi­li­tats per urgències,... Què n’hem tret de posi­tiu, de tot ple­gat? Què n’hem après, d’aquest aïlla­ment forçat? Si algú creu que la pre­tesa nova nor­ma­li­tat ens ha de ser­vir d’alguna cosa, va ben ser­vit. Per aca­bar, un apunt molt posi­tiu. La pandèmia també ha tret el millor de la gent i ha sor­git un exèrcit de cosi­do­res i cosi­dors que han fet i dis­tribuït mas­ca­re­tes gratuïtes quan no n’hi havia enlloc. Per treure’s el bar­ret.