El model turístic

Les pri­me­res dades, les reser­ves en càmpings o cases rurals, sobre­tot de l’inte­rior, indi­quen que aquest serà un any de turisme casolà, ja sigui per les difi­cul­tats per visi­tar deter­mi­nats països, i fins i tot arri­bar-hi, per la por al con­tagi o per les difi­cul­tats econòmiques gene­ra­des per aquests mesos de con­fi­na­ment, amb pèrdua evi­dent del poder adqui­si­tiu. És a dir, que als con­vençuts que cada any ja fan part de les seves vacan­ces al país, se’ls afe­gi­ran d’altres milers que dei­xa­ran per un altre any la seva ruta per Europa, el seu resort a Cen­treamèrica o el seu viatge exòtic. El ple dels allot­ja­ments turístics neces­sa­ris per acon­ten­tar els cata­lans està, si no hi ha un rebrot d’ara a mit­jans de setem­bre que obli­gui a reduir a mobi­li­tat, més que garan­tit. Però, tot i això, les empre­ses turísti­ques per­dran entre un 40 i un 50% de la seva fac­tu­ració i mol­tes estan en veri­ta­ble perill de sub­sistència. Curiós. Bé, no, perquè Cata­lu­nya ja fa anys que ha apos­tat per una eco­no­mia en què el turisme estran­ger té una importància cab­dal. I encara en tin­dria més si els suc­ces­sius governs se n’hages­sin sor­tit amb ope­ra­ci­ons espe­cu­la­ti­ves com l’Euro­ve­gas al Baix Llo­bre­gat o el seu suc­ce­dani, el Bar­ce­lona World a la Costa Dau­rada. El turisme sig­ni­fica el 12% del PIB català. La dada ja és prou sig­ni­fi­ca­tiva.

És obvi que hau­ria estat més intel·ligent que deter­mi­na­des àrees del país no depen­gues­sin d’una manera gai­rebé exclu­siva del turisme estran­ger, i haver gene­rat llocs de tre­ball en altres àrees, com les vin­cu­la­des a la indústria pro­duc­tiva, al desen­vo­lu­pa­ment sos­te­ni­ble o a la inves­ti­gació. Aquesta crisi, i la certa consciència ambi­en­tal que l’acom­pa­nya, poden ser una opor­tu­ni­tat. Ara, a l’altra banda, tam­poc es pot caure en el dis­curs fàcil que el turisme és dolent per se, dis­curs que s’ha sen­tit molt aquests dies en què els bar­ce­lo­nins han gau­dit com mai de Bar­ce­lona. A tots ens agrada fer el guiri, el que cal és pla­ni­fi­car bé quin turisme es vol i on, perquè els pro­ta­go­nis­tes dels nos­tres pobles i ciu­tats siguin els veïns, i la seva vida diària sigui com­pa­ti­ble amb els visi­tants.