Camaleons

No deixa de sor­pren­dre’m la capa­ci­tat adap­ta­tiva d’alguns influ­en­cers, que diríem avui, del món econòmic, tant dels acadèmics com dels opi­na­dors pro­fes­si­o­nals pròxims a la rea­li­tat econòmica empre­sa­rial. Es mouen sense empe­gueir-se de man­te­nir que la pro­pi­e­tat no importa (el capi­ta­lisme no te pàtria) per valo­rar-ne la importància pro­te­gint-ne les adqui­si­ci­ons fora­nes. Que és el con­trol i no la loca­lit­zació allò que esdevé deci­siu, i ara es tren­quen les ves­ti­du­res quan les empre­ses des­lo­ca­lit­za­des ens dei­xen sense ocu­pació.

Ells, que deien que la millor política indus­trial era no tenir-ne, ara com­pro­ven que el crèdit no flu­eix si és petita empresa, que les exter­na­li­tats nega­ti­ves no es poden dei­xar en mans dels qui les gene­ren, que la des­cen­tra­lit­zació fa més per l’eficiència pro­duc­tiva que la cen­tra­lit­zació per l’assig­na­tiva. Evo­quen la com­pe­ti­ti­vi­tat i després no diuen res con­tra els ajuts d’estat per a sal­var allò que els estats con­si­de­ren més propi. Estan per la glo­ba­lit­zació, però accep­ten el tan­ca­ment de fron­te­res perquè volen pre­ser­var els interes­sos naci­o­nals a fi de con­tro­lar la cadena logística de sub­mi­nis­tra­ments d’allò que en diran bàsic (com va fer França en un deter­mi­nat moment de la his­to­ria, “bàsic” ho era també el iogurt!). Diuen que la inter­venció pública ha de ser mínima i de bon començament dema­nen un ERTO fore­ver. Pro­cla­men la neces­si­tat de marcs regu­la­dors esta­bles per a la pros­pe­ri­tat dels nego­cis i no dei­xen de recla­mar els can­vis a con­veniència. No donen suport a les millo­res de finançament del país, amb la soli­da­ri­tat ter­ri­to­rial com a ban­dera, i després s’escan­da­lit­zen del poc múscul finan­cer que tenen els nos­tres poders públics. Lloen les polítiques indus­tri­als i de recon­versió bas­ques i no els veiem a l’hora de defen­sar el con­cert per al propi país, que diuen esti­mar tant. Rei­vin­di­quen una sani­tat a l’altura del nivell de desen­vo­lu­pa­ment del país i després accep­ten una assig­nació de recur­sos que ni arriba al pes pobla­ci­o­nal.

Com deia Key­nes, si can­vien les cir­cumstàncies, està bé can­viar d’opinió. Fa temps que l’eco­no­mia cata­lana perd posi­ci­ons en la cre­ació de renda i riquesa. També Bale­ars, tot i que a les illes la soci­e­tat con­ti­nua esmorteïda. Amb la con­fluència de deter­mi­nats sec­tors empre­sa­ri­als, sem­bla accep­tada una divisió del tre­ball en clau espa­nyola–madri­le­nya, per la qual aquests ter­ri­to­ris tenen assig­nada la funció de pro­duir divi­ses per a la balança espa­nyola de paga­ments i dei­xar de con­cen­trar poder econòmic des de la capa­ci­tat de mos­trar com­pe­ti­ti­vi­tat inter­na­ci­o­nal. Es tracta, per la via empre­sa­rial més sen­zi­lla, d’acti­var recur­sos natu­rals, no importa amb quins ris­cos de sos­te­ni­bi­li­tat, i humans, de no importa quina qua­li­fi­cació. Com­pe­tir en sol i platja amb el patri­moni natu­ral com a esquer, a preu d’accep­tar que com més barat millor. La resta ve en seqüència cone­guda: mobi­lit­zar un sec­tor de ser­veis i auxi­li­ars, d’apro­vi­si­o­na­ment de logística sen­zi­lla (en bici i fur­go­neta repar­tim; amb immi­grants il·legals reco­llim fruita), cons­trucció de resorts que aguan­tin la tem­po­rada (qui dia passa any empeny) i sense incen­tius ni suport per man­te­nir l’estruc­tura indus­trial here­tada (més aviat al con­trari: aquells sec­tors nous tre­ba­llen amb fixos dis­con­ti­nus i sub­sidi d’atur implícit, i una eco­no­mia sub­mer­gida molt estesa), a més d’estar dei­xats de la mà de Déu davant les cri­sis indus­tri­als.

Lle­geixo avui els arti­cles sobre la reac­ti­vació econòmica i veig més el rein­tent de recu­pe­rar el model actual per part de l’statu quo que no trans­for­mar-lo amb una reno­vació pro­funda, que revisi i remo­gui els con­di­ci­o­na­ments que ell mateix imposa. Àdhuc els habi­tat­ges turístics dema­nen sub­ven­ci­ons per les seves can­cel·laci­ons; la sani­tat pri­vada pel 75% de la fac­tu­ració per­duda, els cons­truc­tors pels temps que hague­ren d’atu­rar l’acti­vi­tat. Qui deixà el pare a la residència pública, indem­nit­za­ci­ons per manca d’una supo­sada manca d’atenció. És clar que tots ells defen­sen, des de la seva pers­pec­tiva, retor­nar, no tran­si­tar envers esfe­res cohe­rents de res­pon­sa­bi­li­tat indi­vi­dual o per a rea­jus­tar-se a les noves neces­si­tats ambi­en­tals i digi­tals. No seria hora de con­sen­suar la manera de posar fi a aquest estat de coses, ara que hem fet l’apre­nen­tatge en carn pròpia, dels errors del pas­sat apro­fi­tant la recon­versió dels nos­tres cama­le­ons de sang freda i llen­gua llarga, per assu­mir-ne les res­pon­sa­bi­li­tats?