Alabau, tan natural

Ahir vaig xiu­lar una sar­su­ela al gerani de casa, però res, tu, com si sentís ploure. Deu ser que, després del mun­tatge d’Euge­nio Ampu­dia al Liceu, les plan­tes s’han tor­nat melòmanes i, a més, dema­nen eti­queta... Ve a tomb, això, perquè diria que amb el famós Con­cert per al biocè (reducció mediàtica i poca-solta del pen­sa­ment artístic de Pere­jaume) Ampu­dia va fer una sobre­ac­tu­ació. Sí, és clar, el sim­bo­lisme de la idea haurà agra­dat molt als ciu­ta­dans (gene­ral­ment urba­ni­tes) entes­tats a dia­lo­gar amb els gos­sos, els par­dals, els ficus i les magnòlies. Dia­lo­gar, sí, però sense pen­sar-hi. Ai, logos, qui t’ha vist i qui et veu! Més haurà agra­dat encara a aquells altres que fins i tot rene­guen de la con­dició humana perquè vol­drien un retorn a un pla­neta sense ells. Doncs em sem­bla que no és això... D’acos­ta­ments a la Natura a través de l’art o de la lite­ra­tura sem­pre n’hi ha hagut. Rovira i Vir­gili, per exem­ple, va escriure un lli­bret deliciós titu­lat Tea­tre de la Natura, en què adver­teix en el preàmbul que aquesta no es pot des­criure sepa­rada de l’home, vista com si ell no existís, perquè “la Natura del meu tea­tre és huma­nit­zada men­tal­ment (...) La pura visió objec­tiva del món extern no exis­teix”. De fet, no cal que remun­tem tan enllà. Aquí tenim un cas ben actual: el ripollès Eudald Ala­bau fa més de cin­quanta anys que viu en una Natura feta raó. Hi viu des de la seva con­dició d’ésser humà. Però no retorna ell a la primària con­dició de cri­a­tura sor­gida de l’humus, sinó que porta aquest humus informe a un estadi supe­rior de la cre­ació i de la cre­a­ti­vi­tat. Ala­bau, expro­fes­sor de l’Escola d’Art de Vic (https://​eud​alda​laba​u.​wordpress.​com/), fa que la Natura actuï, no que s’asse­gui pas­si­va­ment a una butaca i que entomi Puc­cini. Una glaçada li ser­veix perquè el gel canviï de ros­tre, el par­terre d’un veí li és una ocasió per aga­far la sega­dora i can­viar-li el ves­tit llis per un de geo­me­tries. Si este­sen arbres a una ribera, ell ja farà que els troncs morts revis­co­lin en ale­gre core­o­gra­fia. Eudald Ala­bau, l’artista dels moments efímers i inten­sos perquè també és efímera la seva vani­tat i intensa la volun­tat de no sobre­ac­tuar. Ala­bau, veri­ta­ble aliat de la Natura, d’entrada l’huma­nitza, després la fa pujar a un esce­nari i es regala per a ell sol la pri­mera funció. És ales­ho­res quan, asse­gut a la pla­tea del seu món ripollès, tot el regne ani­mal, vege­tal i mine­ral li canta.