Costa d’entendre

Tinc un lli­bre per retor­nar a la bibli­o­teca Andreu Nin. Vaig aga­far-lo en préstec poc abans de l’estat d’alarma i l’he dei­xat a Bar­ce­lona en espera que, com està pre­vist, la bibli­o­teca reo­bri al mes de setem­bre. Aquesta espera, però, s’ha con­ver­tit en un desig de com­pli­ment incert en relació amb l’evo­lució a Bar­ce­lona de la Covid-19. El lli­bre, en tot cas, no és res més que un pre­text per par­lar del fet que aquesta bibli­o­teca, com tan­tes altres, fa mesos que està tan­cada i que, per tant, resta en sus­pens la seva funció cul­tu­ral i social. Tal funció és impor­tant en qual­se­vol lloc, però pot­ser d’una manera espe­cial al Gòtic, un barri on fal­ten més espais comu­ni­ta­ris que creïn un sen­tit de per­ti­nença con­tra­ri­ant la pèrdua d’iden­ti­tat i de vin­cles soci­als acce­le­rada per l’espe­cu­lació i els nego­cis lli­gats al turisme ara pràcti­ca­ment absent. Sem­pre m’ha agra­dat entrar en aquesta bibli­o­teca fent-me fins i tot il·lusió pel nom que duu: el d’un intel·lec­tual revo­lu­ci­o­nari i un mili­tant de la cul­tura que va tra­duir Crim i càstig i Anna Karènina, entre altres obres dels grans novel·lis­tes rus­sos, i que, en la seva estada a Mos­cou als anys vint del segle pas­sat, va conèixer la implan­tació del tota­li­ta­risme esta­li­nista del qual va ser víctima durant la guerra civil espa­nyola. El cas és que m’agra­dava veure-hi estu­di­ants; veïns que apro­fi­ta­ven el wi-fi, els dia­ris i revis­tes posa­des a l’abast, pot­ser també l’aire con­di­ci­o­nat del local i qui sap si el fet d’estar en silenci, però en com­pa­nyia. Quan sor­tia de casa durant el con­fi­na­ment, tan poques vega­des i sen­tint-me com una fur­tiva, m’entris­tia més que la bibli­o­teca estigués tan­cada que el fet que les Ram­bles esti­gues­sin deser­tes. Després, quan va començar el procés de des­con­fi­na­ment, aquesta i altres bibli­o­te­ques van roman­dre tan­ca­des men­tre que els comerços ana­ven obrint-se. Fins ara i com a mínim fins al setem­bre. No ha sigut pos­si­ble esta­blir unes mesu­res de segu­re­tat sanitàries que per­me­tes­sin obrir-les? És perquè és un espai tan­cat? N’hi ha d’altres que van obrir-se. El paper dels lli­bres pot ser trans­mis­sor del bitxo? També els ordi­na­dors? No en tinc ni idea i, per tant, no m’atre­veixo a dir res en aquest sen­tit. Però em costa d’enten­dre que no hagi sigut pri­o­ri­tari obrir els espais de la cul­tura. I que part dels que han pogut obrir siguin dels pri­mers a tan­car-se de nou.