Tribuna
La identitat nacional
La Unió Europea es trencarà abans de posar en risc els estats nació que en formen part. Tant el dret europeu com la majoria de drets constitucionals d’aquests estats reconeixen una fórmula per definir aquesta essència que les polítiques de les institucions continentals no poden infringir: és allò que s’identifica com la identitat nacional (o constitucional) dels estats membres de la UE i que eventualment habilitaria les seves autoritats a no aplicar el dret europeu per considerar que aquest ha anat més enllà de les competències transferides.
Els esdeveniments associats al procés d’independència de Catalunya semblen haver demostrat que per a l’Estat espanyol la defensa de la unitat nacional és un component principal de la seva identitat nacional. De fet, aquesta característica ja es va percebre molt abans de l’inici del procés català, i fou quan durant l’elaboració de l’anomenat Tractat que Estableix una Constitució per a Europa, l’aleshores president del govern Espanyol, José María Aznar, va aconseguir que en el tractat s’incorporés l’esment a la “integritat territorial” com un dels elements d’aquesta identitat nacional que el dret de la Unió havia de respectar (una regulació que posteriorment es va mantenir en el vigent Tractat d’Unió Europea).
Però les autoritats dels altres estats de la Unió també desenvolupen, i tal vegada de forma més nítida que Espanya, un discurs sobre la seva identitat nacional que permeti blocar una política de la Unió que ells entenen perjudicial per als aspectes estructurals de la seva configuració com a nació. Un dels casos més notoris dels darrers temps l’hem viscut, en plena pandèmia, amb la decisió del maig del 2019 del Tribunal Constitucional Federal Alemany que rebutjava la constitucionalitat del programa de compra de bons dut a terme pel Banc Central Europeu en època de Mario Draghi. El TC alemany va entendre que aquests mecanismes havien estat dictats més enllà de l’àmbit de competències de les institucions de la Unió i violaven aspectes essencials en matèria de fiscalitat i de drets polítics de participació que formen part de la “identitat constitucional” alemanya. En definitiva, doncs, la defensa per part de l’aparell de l’Estat espanyol de la integritat territorial estatal seria l’equivalent a la defensa per part de l’aparell de l’estat alemany (amb el seu TC al capdavant) dels interessos dels seus estalviadors i del manteniment de la competitivitat de les seves empreses que es considera que constitueixen la pedra angular de l’espai de prosperitat i benestar creat a la República Federal.
Això ho subratllo perquè l’entusiasme que la setmana passada es va estendre sobre l’acord per la creació d’un fons d’ajuts per a la reconstrucció econòmica (i, en particular, per acceptar que les institucions de la Unió emetin deute comú que es destini a subvencionar els estats membres a fons perdut) ha de moderar-se partint dels antecedents que he explicat sobre Alemanya.
A diferència d’allò que havia succeït durant la crisi anterior, en la recent negociació Alemanya no es va arrenglerar amb els estats del nord i del centre d’Europa com ara els Països Baixos, Suècia, Dinamarca o Àustria, que rebutjaven qualsevol fórmula de mutualització del deute. Més aviat la cancellera Merkel es va erigir com la figura decisiva per concretar aquest ajut. Però no es pot descartar que, malgrat l’acció del govern de la República Federal, el deep state alemany regit per una interpretació integrista dels seus interessos nacionals freni tota l’operació. Això també tenint present que els anomenats estats “frugals” podrien acabar marxant de la Unió si l’aplicació dels ajuts no satisfés les seves exigències. Al capdavall, el darrer estat que va forçar una reducció en la seva aportació al pressupost comunitari tot amenaçant amb la ruptura fou el Regne Unit, que s’ha retirat de la Unió enguany.
La Unió ha salvat una pilota de partit, però la primacia de les ambicions nacionals és possible que acabi per propiciar una fractura encara més profunda, i a Catalunya hem d’estar preparats per si arriba el pitjor.
