Atrapa un lladre

Vaig començar ahir aquesta sèrie sobre “pel·lícules d’estiu” amb una de les grans: La fines­tra indis­creta (Rear Win­dow, 1954), amb la qual Alfred Hitch­cock ens pre­senta un mirall com a espec­ta­dors: som com el fotògraf voyeur que, inter­pre­tat per James Stewart, pro­jecta en aque­lles fines­tres/pan­ta­lles la ima­gi­nació, els desit­jos i les temors, les expec­ta­ti­ves (a vega­des frus­tra­des) sense poder actuar dins d’allò que es con­tem­pla. Vaig veure La fines­tra indis­creta per pri­mer cop una nit de l’estiu del 1984 (i després l’he vist molts d’estius a casa, amb les fines­tres ober­tes) en un cinema de Bar­ce­lona (diria que el Tivoli) quan va “rees­tre­nar-se” simultània­ment amb altres films (Vértigo, La soga, Qui va matar Harry? i la segona versió de L’home que sabia massa) que Hitch­cock havia reti­rat de l’exhi­bició durant un llarg període de temps. La vaig veure amb la mare men­tre el pare estava ingres­sat a la clínica Bar­ra­quer recu­pe­rant-se d’una ope­ració de retina que l’obli­gava a man­te­nir-se immòbil: no puc dei­xar de pen­sar que és un film que apel·la direc­ta­ment a la visió, que ens “toca” els ulls. A La fines­tra indis­creta Grace Kelly és Lisa Fre­mont, la xicota del fotògraf Jeff, al qual li agrada molt sense dei­xar de veure-la com una dona que vol “atra­par-lo”. En tot cas, pri­mer hi apa­reix com si fos un somni del fotògraf ador­mit que, fent-se-li real, es des­perta amb un petó d’aquells que Hitch­cock va fil­mar com ningú. Un any després de La fines­tra indis­creta, el direc­tor se’n va anar a la Costa Blava per rodar-hi To Catch a Tief (1955), en el qual Grace Kelly també fa, en aquest cas a Cary Grant, mera­ve­llo­sos petons, un dels quals en una habi­tació del Carl­ton des de la qual es veuen focs arti­fi­ci­als escla­tant al cel de Canes. Diuen que és un film lleu­ger amb una trama sobre un exlla­dre de joies (Grant, l’ele­gant) con­ver­tit en sos­pitós de nous roba­to­ris come­sos per algú que l’imita. Hitch­cock, però, sem­pre té replecs i, jugant entre el ver­ta­der i el fals o l’ori­gi­nal i la còpia, no va fer vacan­ces a la Costa Blava, on, en aquest film que con­vida a una sessió doble amb La fines­tra indis­creta, hi arriba per fer-ne, junt amb la mare fol­rada de diners, una jove nord-ame­ri­cana dis­po­sada a l’aven­tura. Con­ti­nuarà: demà, Bon­jour tris­tesse, Otto Pre­min­ger (1958).