‘London calling’

Sem­pre que hi ha una excusa per par­lar de Lon­don calling i The Clash, cal apro­fi­tar-la, perquè no n’hi ha gai­res. Dels ani­ver­sa­ris de Lon­don calling –llançat a Angla­terra a finals del 1979, però als Estats Units a prin­ci­pis del 1980; per això apa­reix indis­tin­ta­ment en llis­tes dels millors dis­cos dels setanta o dels vui­tanta– se’n recorda sobre­tot Sony Music, la mul­ti­na­ci­o­nal que va absor­bir CBS i Epic, per anar ree­di­tant mil vega­des el mateix mate­rial, pre­sen­tat en embol­calls cada vegada més cars, per a un públic nostàlgic que ja té una edat i força poder adqui­si­tiu. Cal rei­vin­di­car Lon­don calling com una obra mes­tra que, 40 anys després, con­ti­nua sent una referència per enten­dre el rock com una música viva i lliu­re­pen­sa­dora, en cons­tant evo­lució.