Brilla per Xarim Aresté

Poc abans del con­fi­na­ment, el bo del Xarim Aresté es va tan­car al seu poble natal, Flix, per recu­pe­rar la tran­quil·litat, per recu­pe­rar-se ell mateix de la neu­rosi de la ciu­tat. Feia pocs mesos que havia edi­tat el fastuós disc El nus i altres mons, però li que­da­ven coses al pap. I fruit d’aquesta recerca va sor­gir Mer­curi, anto­lo­gia de sis cançons d’una autoanàlisi reful­gent, que he escol­tat els últims dies fins a que­dar ama­rat del so ebri i bar­roc de l’artista. El joc entre veu, trom­pe­tes i gui­tar­res et du a aque­lles situ­a­ci­ons dyla­ni­a­nes de finals dels anys sei­xanta d’estar dese­qui­li­bra­da­ment equi­li­brat. Amors, men­ti­des i l’eco de cada nota esbro­ten per la sole­dat pla­ent i el deliri del disc d’autor d’una per­so­na­li­tat que no para de créixer.