Responsabilitats

Entrem a la dar­rera set­mana d’agost d’un dels estius més dramàtics des de fa més de cent anys, tot i que encara no hem vist el ver­ta­der ros­tre dels efec­tes d’aquesta pandèmia, però ine­xo­ra­ble­ment a par­tir del setem­bre en veu­rem ja les pri­me­res con­seqüències soci­als i econòmiques perquè les sanitàries fa mesos que les tenim i amb cru­esa. De moment aquest estiu ens ha ser­vit per con­tem­plar una gran dosi d’inso­li­da­ri­tat social i d’ego­isme que ens com­plica i ens com­pli­carà encara molt més el futur. Hem vist com una part de la soci­e­tat, apel·lant al prin­cipi de la lli­ber­tat indi­vi­dual, tre­pit­java impu­ne­ment la lli­ber­tat social i la prudència necessària. La inso­li­da­ri­tat sanitària davant aquest virus, si no la reconduïm, pot ser tan letal com el mateix virus perquè ens mos­tra una part de la soci­e­tat soci­al­ment malalta. I l’excusa no és dir que els polítics i els científics no ens donen les ins­truc­ci­ons clares ni pre­ci­ses, perquè una soci­e­tat adulta, amb els exem­ples i les evidències que tenim, no neces­sita pas gai­res ins­truc­ci­ons per saber què s’ha de fer, quan s’ha de fer ni com s’ha de fer.

Però aquesta irres­pon­sa­bi­li­tat social també s’ali­menta d’un dis­curs “política­ment cor­recte”. La gran majo­ria dels polítics d’avui són molt refrac­ta­ris a par­lar-nos a tots com a adults i com a res­pon­sa­bles, i no ens ha d’estra­nyar que tanta indulgència social pro­vo­qui que una part de la soci­e­tat esde­vin­gui irres­pon­sa­ble fins i tot per defen­sar i sal­va­guar­dar la seva salut.

Hi va haver un temps que crèiem en aque­lla afir­mació de “la veri­tat ens farà lliu­res”, i heus aquí que hem arri­bat en un estadi en què pràcti­ca­ment molts pen­sen que és la men­tida la que ens fa lliu­res i con­següent­ment els polítics que avui tri­om­fen arreu són els popu­lis­tes que pro­po­sen un dis­curs ple de men­ti­des, però la gent les accepta perquè dibui­xen un estadi molt més con­for­ta­ble del que ho fa la veri­tat.

Aquest estiu alguns líders polítics han per­dut una gran opor­tu­ni­tat per exem­pli­fi­car la res­pon­sa­bi­li­tat social dei­xant de fer vacan­ces. Ja sé que dir això avui és entrar en un debat ter­ri­ble, però ningú s’ha mort ni es morirà per no fer vacan­ces. I que el pre­si­dent del govern espa­nyol hagi d’aga­far dos avi­ons per tras­lla­dar quinze dies la seva família i tot el seguici que mou per anar-se’n de vacan­ces a les Canàries, em sem­bla un mal exem­ple, a banda d’un cost extra­or­di­nari. I el mateix passa amb la casa reial, amb els dis­pen­dis que fan cada vegada que es mouen per anar de vacan­ces. I per què dic això aquest any? Perquè segu­ra­ment aquesta set­mana començaran dues nego­ci­a­ci­ons molt impor­tants i evi­den­ci­a­ran el moment econòmic que estem vivint: els pres­su­pos­tos de l’Estat i la “reforma” de les pen­si­ons. I per què s’han de refor­mar les pen­si­ons si sem­pre ens han dit que no hi havia pro­blema i si algú, com el gover­na­dor del Banc d’Espa­nya, avi­sava que les pen­si­ons són insos­te­ni­bles els matei­xos polítics l’acu­sa­ven de tot? Volíem estar enga­nyats i ens enga­nya­ven, i ben aviat veu­rem la mag­ni­tud de l’engany.

Fa pocs dies l’exgo­ver­na­dor del Banc Cen­tral Mario Draghi va fer un avís molt impor­tant, espe­ci­al­ment als països com el nos­tre que tenen governs espe­ci­a­lis­tes en la des­pesa; diu Draghi que aquesta allau de nou deute públic euro­peu sols és sos­te­ni­ble si “només es dedica a fins pro­duc­tius”. És a dir, res per a des­pesa cor­rent ni per pagar deu­tes, només inver­si­ons que asse­gu­rin un retorn econòmic i acti­vin l’eco­no­mia.

També des de la UE ens han recor­dat que després d’aquest temps de gràcia sobre l’endeu­ta­ment i el dèficit caldrà retor­nar als objec­tius; això vol dir que en el millor dels casos, si tenim crei­xe­ment, seran anys de jus­tesa i reta­lla­des.

Veient les pre­vi­si­ons econòmiques que ens venen, i els sacri­fi­cis que ens hau­ran de dema­nar, no sé si era política­ment exem­pli­fi­ca­dor fer vacan­ces enguany amb aquesta osten­tació.

El que ens ha que­dat clar aquest estiu és la importància del sec­tor del turisme i la capa­ci­tat trac­tora que té per a altres sec­tors, i una vegada pas­sada la pri­mera galerna, seria bo que l’enfoquéssim per ini­ciar un procés, que reque­rirà temps, per tenir una oferta amb més valor afe­git. Si les pre­vi­si­ons són bones, el turisme serà un dels pri­mers sec­tors que es refa­ran i nosal­tres hem d’estar posi­ci­o­nats en el mer­cat; és clar que això no ens ha de dis­treure ni un minut cap a l’altre gran esforç: la indus­tri­a­lit­zació i la com­pe­ti­ti­vi­tat.