Per sort, ens queda l’art

Aquest final d’agost, he tin­gut l’opor­tu­ni­tat de conèixer, al Museu de Valls, l’obra de l’artista Gelo (Juan-Jesús Enríquez Domínguez, Huelva 1956) en l’expo­sició «Dels Bars Musi­cals de Tar­ra­gona als Extra­ter­res­tres del Montsià (1980-2020)» de manera idònia: fer la visita comp­tant, com s’havia anun­ciat, amb la presència de l’artista i de la comissària, Assumpta Rosés, en dis­po­sició d’aten­dre els visi­tants.

D’entrada, els he de con­fes­sar que no he tin­gut mai tirada ni a pas­sar esto­nes als bars musi­cals ni a pre­o­cu­par-me dels extra­ter­res­tres però sí, a l’art con­tem­po­rani en gene­ral i al del meu ter­ri­tori en par­ti­cu­lar. També tinc debi­li­tat per les fórmu­les que, com ha estat el cas en fer la visita, són exem­ple de demo­cra­tit­zació perquè tots els agents impli­cats han estat a l’abast dels ciu­ta­dans.

Els puc ben asse­gu­rar que l’experiència ha val­gut la pena i els en reco­mano la visita perquè l’obra de Gelo sorprèn, no et deixa indi­fe­rent i posa en evidència, per la gran diver­si­tat de refe­rents i infi­ni­tat de mate­ri­als de tot tipus de pro­cedència ela­bo­rats de la manera més impen­sada, que la neces­si­tat d’expres­sar-se artísti­ca­ment no té fre, ni límit, sigui en la situ­ació que sigui, i això és bo de cons­ta­tar per als anhels que com a humans puguem tenir a títol per­so­nal o col·lec­tiu.

A més, el fet d’acce­dir tan direc­ta­ment al con­tin­gut de bra­cet amb els seus artífexs, m’ha fet sen­tir ciu­ta­dana valo­rada i res­pec­tada, cosa que és d’agrair.

Tan­ma­teix, aquesta sen­sació ha durat el que ha durat perquè quan des del món vist per Gelo he ater­rat a la rea­li­tat quo­ti­di­ana dels nos­tres dies, m’ha sem­blat que era millor tor­nar-hi a entrar i refu­giar-me, ara sí, en els bars musi­cals i en els extra­ter­res­tres, no sola­ment per defen­sar-me de la pandèmia sinó també, i espe­ci­al­ment, de tan­tes deci­si­ons judi­ci­als, actu­a­ci­ons polítiques, pro­cla­mes insòlites, fugi­des reials... que fan fere­dat. Per sort, ens queda l’art.