Sanitat

El nos­tre país s'acosta peri­llo­sa­ment als 600.000 atu­rats regis­trats. Si exa­mi­nem el con­junt de l'Estat al qual Cata­lu­nya per­tany admi­nis­tra­ti­va­ment la xifra s'apro­xima als cinc mili­ons. És un secret del domini públic que si la situ­ació no esclata és perquè hi ha una impor­tant eco­no­mia sub­mer­gida, que alguns cal­cu­len en el 25 per cent del PIB. És a dir, per dir-ho amb una altra xifra, l'eco­no­mia sub­mer­gida equi­val a 250.000 mili­ons d'euros. Si tots aquests nego­cis sor­tis­sin a la llum i –és un dir– pagues­sin impos­tos, mol­tes de les mesu­res que ha adop­tat el govern espa­nyol per a des­es­pe­ració dels ciu­ta­dans (i joia del Par­tit Popu­lar, que ja es veu manant, el pobre) tin­drien el mateix futur que la llei d'eco­no­mia sos­te­ni­ble. Bé, tot això són hipòtesis. El govern no fica mà en l'eco­no­mia sub­mer­gida no només perquè no sap gaire com fer-ho o perquè lla­vors sí que pro­vo­ca­ria una revolta social, sinó perquè l'estruc­tura burocràtica necessària per a una tal ope­ració liqui­da­ria, pro­ba­ble­ment, els guanys.

És el que passa amb mol­tes idees geni­als de les admi­nis­tra­ci­ons, que no s'apli­quen per no per­dre bous i esque­lles. De tant en tant, les auto­ri­tats res­sus­ci­ten la idea que la solució al des­ga­vell i abús de la sani­tat, que és veri­tat que alguns es pre­nen com una autèntica barra lliure, és el copa­ga­ment. Però a l'hora de la veri­tat, resulta que els casos par­ti­cu­lars són molt com­ple­xos i que l'estruc­tura necessària per con­tro­lar aquest copa­ga­ment pot­ser es men­ja­ria el que es recap­ta­ria. I, a més, seria una mesura impo­pu­lar, de les que fan per­dre elec­ci­ons. I ningú està dis­po­sat a per­dre-les com a paga­ment per can­viar el país, sem­bla.