Fer política amb l’habitatge

Qui cre­gui que una llei apro­vada en temps de des­compte farà més dige­ri­ble el pro­blema del mer­cat de llo­guer, o peca d’Il·lús o no diu tota la veri­tat. La mot­xi­lla que arros­se­guem és el resul­tat d’herències enca­de­na­des, d’anys i panys de per­me­tre que el mer­cat lliure hagi vam­pi­rit­zat el sòl urba­nit­za­ble i de cons­truir una quan­ti­tat risi­ble de pisos soci­als que, a més, eren de venda i s’assig­na­ven en aquells sor­te­jos d’infaust record cele­brats en poli­es­por­tius o cen­tres cívics. És clar que és millor una llei que no res, però si, de debò, hi ha interès polític per refre­dar els preus, no hi ha més opció que equi­li­brar el mer­cat. És a dir, cons­truir més habi­tatge públic. I això costa diners. I molts. Fer-se una foto al Par­la­ment, per con­tra, surt bas­tant més barat.