El banc que esquiva Madrid

I quan tot sem­blava lli­gat i ben lli­gat, salta la lle­bre per on menys s’ho espe­ra­ven. L’entrada en escena d’Onze Banc Català ha estat la notícia que ha esbor­rat, de cop, l’efecte psi­cològic de la fusió entre La Caixa i Bankia, una ope­ració d’estat ori­en­tada a con­cen­trar defi­ni­ti­va­ment la banca espa­nyola en un màxim de tres enti­tats de grans dimen­si­ons que impe­dei­xin qual­se­vol canvi en el sis­tema. Una jugada de les elits de Madrid que no comp­tava –mai no hi comp­ten, de fet– amb la capa­ci­tat, la cre­a­ti­vi­tat i la ini­ci­a­tiva de la soci­e­tat cata­lana. Els impul­sors d’Onze Banc Català fa anys que tre­ba­llen en el pro­jecte i, de cop, s’han tro­bat que l’ope­ració Fainé els ha posat una catifa ver­me­lla de cara a l’opinió pública cata­lana. L’apa­rició d’un banc català fora de l’abast del Banc d’Espa­nya, amb seu a la City de Lon­dres i fitxa bancària euro­pea, demos­tra tant les esquer­des del poder madri­leny com, sobre­tot, la capa­ci­tat dels con­su­mi­dors cata­lans per situar-se com un actor polític cen­tral i trans­for­ma­dor. Els ciu­ta­dans voten, s’asso­cien i es mani­fes­ten, però també són con­su­mi­dors i tenen la capa­ci­tat de trans­for­mar el mer­cat i les empre­ses que s’hi adre­cen. Perquè no és el mateix si omplim el dipòsit a Rep­sol o a Petro­lis Inde­pen­dents, si ens abo­nem a Movis­tar o a Par­lem, si fem la com­pra a Mer­ca­dona o a Bon Preu/Esclat... I encara fa més la diferència si tot això ho paguem amb una tar­geta de crèdit del San­tan­der o d’Onze Banc Català. La inde­pendència també es cons­tru­eix, i això es fa, com diu l’ANC, con­su­mint estratègica­ment. Que Madrid no ens foti (tant) la car­tera.