Una ‘porra’ per la normalitat

Havien de ser quinze dies, i ha pas­sat mig any! Per fi han tor­nat al cole. I, de pas­sada, han tor­nat les neu­res –o pot­ser no han mar­xat mai?–. A casa hi ha dos nens, un avi nona­ge­nari, un tre­ba­lla­dor essen­cial i una tele­tre­ba­lla­dora. I un peri­quito. Tots sota el mateix sos­tre, el sos­tre d’un pis empa­re­dat entre altres pisos; bal­cons petits i patis de veïns amb aro­mes d’oli fre­git i crits de mai­nada. Tor­nen al cole i tinc la neura del con­tagi: grups bom­bo­lla?, però si després cada cri­a­tura estarà amb la família... seran dels que ho toquen tot i tot­hom sense parar? Cal con­fiar i viure al dia. Em costa; ho reco­nec.

M’escriu una amiga: el seu nen de P3 té diar­rea i l’han enviat a casa i, de regal, la PCR per a ell i la resta de la casa. A espe­rar els resul­tats. Faig memòria de totes les cagar­ri­nes, ester­nuts i mocs que s’arri­ben a acu­mu­lar en una família a la tar­dor i a l’hivern. Hi ha anys que no se sap quan acaba una malura i en comença una altra. Neix una nova obsessió: quant tri­ga­ran a enviar els nens a casa?, quan­tes qua­ran­te­nes vin­dran? Torna el record de març, abril, maig, juny... dei­xem a banda la bellesa d’aquest temps de comunió fami­liar i d’expansió dels conei­xe­ments sobre fabri­cació de pa, per recor­dar moments no tan dolços: llei­xiu a manta, mas­ca­re­tes cosi­des a casa, deu­res fets amb un esclop i una espar­de­nya, sobrecàrrega –majo­ritària­ment per a les dones–... Però, no, llui­tem per man­te­nir la nor­ma­li­tat en la incer­tesa i el neguit pel futur.

A casa ens esti­mem, i hem après, i ens ho hem pas­sat bé, sem­pre en xan­dall... però quin can­sa­ment! Els nens neces­si­ten l’escola. Els pares neces­si­ten que hi vagin. No ho he dit a ningú, però ara tinc al cap una porra: quants dies de nor­ma­li­tat tin­drem? El cas és que ahir, com sem­pre, els volia dir que apren­gues­sin de tot i força i que s’ho pas­ses­sin molt bé. Me’n vaig obli­dar... del gel i la mas­ca­reta, no.