Implosió

L’esce­nari polític torna a ser molt a prop d’una implosió. La coherència de les idees està en punt mort i la pro­xi­mi­tat d’unes elec­ci­ons obli­ga­des atia encara més les llui­tes par­ti­dis­tes. El relat i el llen­guatge emprat fan aflo­rar les con­tra­dic­ci­ons entre el pas­sat i el pre­sent, creix la des­con­fiança i els par­tits s’apun­ten al desor­dre, intern i extern. Men­tre els uns i els altres, inde­pen­den­tis­tes i cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes, es limi­ten a dir que han reprès les nego­ci­a­ci­ons a una banda i l’altra del tau­ler per con­sen­suar i fer front a la més que pro­ba­ble inha­bi­li­tació del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, des del faris­tol es dedi­quen els relats més pro­vo­ca­dors. Retòrica i més retòrica. L’última, les acu­sa­ci­ons de nor­ma­lit­zar la repressió a par­tits que també en són vícti­mes. El foc amic real­ment no té res a enve­jar al de l’ene­mic. El fran­quisme els vol inha­bi­li­tar ara ja des de dins del Congrés dels Dipu­tats i la justícia espa­nyola els con­demna a 100 anys de presó, però es veu que tot això encara no és sufi­ci­ent per crear un front comú que com a mínim ser­veixi per denun­ciar i asse­nya­lar la nuesa d’un estat en des­com­po­sició. Sem­bla que abans es vul­guin des­com­pon­dre ells matei­xos i així evi­tar que res ni ningú els pugui pas­sar fac­tura per haver estat a la capçalera i no tenir ni idea de cap a on tirar.