Miquel de Palol

Aquests dies que envol­ten la festa dels Pre­mis Lite­ra­ris de Girona i al marge del que hau­rem pogut fer amb el pro­blema de la pandèmia, m’abe­lleix dedi­car un comen­tari al lite­rat Miquel de Palol, que dona nom al guardó de poe­sia (creat el 1978 i aquest any en la 44 edició), atès que n’acabo de lle­gir el volu­minós lli­bre que va treure a la llum la Fun­dació Valvi, amb la seva obra tea­tral estu­di­ada, comen­tada i edi­tada per Iolanda Vila Serra. (Pep Vila ja n’havia edi­tat i estu­diat dins de la mateixa Bibli­o­teca Valvi el drama Jueus, des­co­bert per ell, el 2005.) El lli­bre pre­pa­rat per la Iolanda va sor­tir pels volts de Nadal del 2018, però, és clar, 686 pàgines fan la seva impressió i hom espera un període de calma per empren­dre’n la lec­tura amb una certa con­tinuïtat. Ves per on, la pandèmia m’hi ha aju­dat. De fet, lle­gir els lli­bres que publi­quen les ins­ti­tu­ci­ons de les quals formo part és un deure que m’imposo sem­pre. No m’agrada ser un moble deco­ra­tiu i només mirar-me els lli­bres que tra­iem per les cober­tes. Amb més o menys cele­ri­tat pro­curo lle­gir-los i apren­dre’n. Si ho edi­tem per a l’altra gent, nosal­tres hem de ser dels pri­mers de fruir-ne. En el fons és el meu petit home­natge a l’autor. Veig, pre­ci­sa­ment, en el cas de Miquel de Palol, que ara fa just cent anys –era el setem­bre del 1920– que el poeta gironí va aca­bar d’escriure l’obra L’ene­mic amor, gai­rebé a l’equa­dor d’una etapa prolífica de pro­ducció tea­tral que se cen­tra, sobre­tot, entre 1914 (Cade­nes) i 1925 (El cla­vell roig). En dates més extre­mes que­den la pri­mera obra, Les dugues car­tes (1899), i l’última, Jueus (1935). La temàtica d’aquesta dar­rera, per cert, afe­gida al fet que acabo de lle­gir, també, L’espia del Ritz, de Pilar Rahola, i, no fa tant, l’assaig Els jueus cata­lans, de Manuel For­cano, i a alguna pel·lícula recent sobre els nazis, fus­tiga, evi­dent­ment, la nos­tra consciència humana davant del tracte que els jueus han sofert al llarg dels segles. Com hem pogut ser tan sal­vat­ges, els humans? L’obra de Miquel de Palol, en el seu desen­llaç, pro­clama, sobre­tot, el perdó. Tant de bo la lec­tura del text inclinés tots els lec­tors cap a aquesta pràctica, però dei­xant molt clar que ha d’anar acom­pa­nyat de la justícia, per als jueus i per a tots els pobles opri­mits. I, encara més, no em puc sos­treure, en lle­gir Palol, de recor­dar la seva filla Maria reci­tant la famosa Salve del pare a l’esce­nari de l’Audi­tori de Girona fa un parell d’anys, con­ta­gi­ant l’emoció a tots els pre­sents a la festa.