Justícia, quina justícia?

És de conei­xe­ment gene­ral: un règim democràtic es carac­te­ritza per l’equi­li­bri i la inde­pendència de cada un dels poders legis­la­tiu, exe­cu­tiu i judi­cial. En les democràcies par­la­mentàries és la Cons­ti­tució res­pec­tiva la garant que l’acció de govern es fona­men­tarà en l’escru­polós acom­pli­ment d’aquell equi­li­bri i en el res­pecte amb què cada un d’ells exer­ceix les seves fun­ci­ons. Per con­tra, en els règims auto­ri­ta­ris o dic­ta­to­ri­als d’arreu del món ha estat el poder exe­cu­tiu, en forma d’acció mili­tar, aquell que ha dic­tat les deci­si­ons dels governs. Són en el record els exem­ples de les dic­ta­du­res argen­tina, xilena o espa­nyola dels dar­rers decen­nis del segle XX, entre d’altres encara vigents. No cal insis­tir en el fet que durant qua­ranta anys el govern espa­nyol estigué en mans d’un gene­ral, i que la justícia era una sim­ple joguina, que ser­via per donar una enga­nyosa apa­rença d’aque­lla divisió com­pe­ten­cial. El mateix podem afir­mar en relació amb l’ela­bo­ració de les lleis que regu­la­ven la vida quo­ti­di­ana de la ciu­ta­da­nia. Per refe­rir-nos només a la dic­ta­dura del gene­ral Franco, no s’ha d’obli­dar que eren els mili­tars els qui feien les lleis, i que eren els jut­ges aquells que, seguint el que el poder mili­tar indi­cava, con­dem­na­ven, sovint a mort, envi­a­ven a l’exili i abo­ca­ven a la mar­gi­nació aquells que gosa­ven exer­cir qual­se­vol mena de dis­sidència democràtica.

En l’espe­rit i la volun­tat d’aquells que vàrem ela­bo­rar la Cons­ti­tució espa­nyola de 1978, impe­rava el desig que aquell equi­li­bri i inde­pendència a què m’he refe­rit serien res­ta­blerts i que el Regne d’Espa­nya seria reor­de­nat seguint el que és propi dels règims par­la­men­ta­ris moderns. A mesura que ana­ven pas­sant els anys ens vàrem anar ado­nant que l’espe­rit i la bona volun­tat del 1978 anava esde­ve­nint una qui­mera, s’anava esquar­te­rant i no es feia rea­li­tat. Per bé que el poder mili­tar va fer una nota­ble reti­rada a les caser­nes –amb uns coman­da­ments que con­ser­va­ren els seus esti­pen­dis i no hague­ren de retre comp­tes del pas­sat–, el poder judi­cial no va voler renun­ciar als seus pri­vi­le­gis, ni acom­plir un procés d’higi­ene interna per adap­tar-se als prin­ci­pis democràtics, ni ningú, amb el pas dels anys, els ha obli­gat a fer-ho. Els hereus de la dic­ta­dura, en un grau o altre, con­ti­nuen flegmàtics als seus llocs de sem­pre. La divisió de poders va res­tar a mig fer. Ni els pri­mers governs de la Tran­sició, ni els exe­cu­tius del PSOE des de 1982, ni els governs del PP –això és nor­mal, atès el tarannà i la iden­ti­tat dels pri­mers mem­bres que els inte­gra­ven i el d’aquells que els han anat suc­ceint, banyats en una ben palesa nostàlgia del fran­quisme– res varen fer per posar fre al poder auto­ri­tari de la justícia espa­nyola i dels orga­nis­mes endogàmics que la regu­len, el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, l’Audi­en­cia Naci­o­nal i el Tri­bu­nal Suprem. Dar­re­ra­ment, les expec­ta­ti­ves ali­men­ta­des per l’existència d’un govern auto­qua­li­fi­cat d’esquer­res, for­mat per soci­a­lis­tes del PSOE i “comu­nis­tes” de Pode­mos, s’han frus­trat llas­ti­mo­sa­ment. La justícia, al Regne d’Espa­nya, no ha modi­fi­cat el cap­te­ni­ment que li era propi durant el fran­quisme. I per això som on som. Patim el que patim i som vícti­mes de la més fla­grant injustícia sor­gida dels tri­bu­nals resi­dents o con­fi­gu­rats des de Madrid. Que hi hagi, en ple segle XXI, pre­sos polítics i polítics cata­lans –i només cata­lans– a l’exili, a més de cen­te­nars de demòcra­tes inves­ti­gats o pen­dents de judici, hau­ria d’omplir d’oprobi el govern de Pedro Sánchez i Pablo Igle­sias, els grans còmpli­ces d’una situ­ació, de mati­sos de caràcter fei­xista, i a qui la història no judi­carà gaire millor que a aquells que gover­na­ren el país durant els qua­ranta anys refe­rits.

Encara més greu i dolorós: els gover­nants actu­als espa­nyols ama­guen, amb engany, el seu cap­te­ni­ment, al·legant prin­ci­pis cons­ti­tu­ci­o­nals i democràtics, con­tri­buint així al descrèdit d’Espa­nya, d’un país tacat amb les màcules pròpies de règims auto­ri­ta­ris. Si la democràcia que exer­cei­xen és aquesta... hau­rem de començar a estu­diar quin és el caràcter, la tipo­lo­gia i el tret dife­ren­cial d’aquesta “nova” democràcia espa­nyola. Serà feina dels politòlegs. Hau­ran de cer­car una deno­mi­nació per a un sis­tema polític que com­pa­gina la dic­ta­dura judi­cial repres­siva amb un sis­tema que ela­bora lleis en un par­la­ment ele­git democràtica­ment, ni que, després, aques­tes lleis no siguin gaire res més que una joguina des­ti­nada a la des­trucció, en mans d’una espessa xarxa judi­cial estesa arreu del país. No obli­dant mai, tam­poc, la dependència ser­vil d’un poder exe­cu­tiu en relació amb una justícia que té com a prin­cipi ina­mo­vi­ble l’ani­mad­versió, feta odi, con­tra Cata­lu­nya.