Opinió

Tribuna

Un president dins d’un país

“Quan et sents part d’aquella història sagrada i intentes ser, especialment, un home bo, oblides del tot que per a governar cal ser ‘El príncep’ de Maquiavel

Vaig bai­xar un esglaó, tras­pas­sava una pedra de gra­nit, amb l’ any i el nom del mes­tre d’obres. Era una d’aque­lles case­tes de sos­tre baix que et por­ten al final del 1700, cons­truïdes després de la guerra dels Sega­dors quan els del vir­rei van cre­mar tot el poble. “Vine”, em diu, “t’ense­nyaré un tre­sor”. I aga­fem l’esca­leta que enfi­lava amunt. Som a dins d’una sala, millor dit, d’un pis, el de dalt, ben ple de lli­bres.

“Aquest t’agra­darà”, fa, tot obrint-ne un de cober­tes velles. “És d’en Mara­gall”... Lle­geix:

Ben aja­gut a terra com me plau

en veure davant meu

en costa suau.

Hi passa la mà plana, em mira i em diu “tot això és del pare”. Estén la mà per tota la sala.

“Tenia la boge­ria de col·lec­ci­o­nar les obres de la Renai­xença.”

Bai­xem l’esca­leta. Ell, davant meu.

Em va pre­sen­tar la seva esposa, la Carme Pla. Ell era en Quim Torra, pare del pre­si­dent Quim Torra Pla.

Quan has nas­cut envol­tat d’aquests volums que viuen dins el segle on esclata el cata­la­nisme, que recu­perà la llen­gua cata­lana com a llen­gua de cul­tura, quan has obert, a l’atzar, aquell Ver­da­guer que et parla del Canigó esbor­rant la rat­lla que els espa­nyols i els fran­ce­sos hi volen veure, quan escol­tes els cors Clavé, i t’ado­nes que aquells lli­bres recons­truïen un poble ofe­gat, que et par­len de la República que Franco assas­sinà. Quan ets davant d’uns Jocs Flo­rals i, més tard, com aquell qui res, t’asseus als seients de Les Bases de Man­resa, quan saps que exis­teix un docu­ment enviat a Madrid ano­me­nat El memo­rial de greu­ges, quan veus orga­nit­zar a Bar­ce­lona el Pri­mer Congrés Inter­na­ci­o­nal de les Llengües Romàniques vives (Bar­ce­lona, 1906) amb la llen­gua cata­lana a dins del paquet d’aque­lla rea­li­tat, lla­vors, l’home jove que hi ha en tu reviu immers en aque­lla bri­llant cul­tura d’un Moder­nisme excep­ci­o­nal i, alhora, dins d’uns refu­gis fos­cos que et sal­ven de les bom­bes dels fei­xis­tes ita­li­ans, envi­a­des de part de Franco, el Cau­di­llo, que volen eli­mi­nar per sem­pre més la Ciu­tat Com­tal, sí, la dels com­tes del 900.

Quan saps que per­tanys a una Nació, o País, o Terra ano­me­nada Cata­lu­nya, amb la mà allar­gada a les Illes, al País Valencià, la Franja de Ponent, la Cata­lu­nya que viu mirant al Canigó. Quan fur­gues pels racons de la gran Bibli­o­teca de Cata­lu­nya i extreus vides per­du­des, com ara la de Xamar. Quan ets això, tens això a dins, ales­ho­res, si et fan el pre­si­dent de Cata­lu­nya, d’aque­lla Gene­ra­li­tat que els Bor­bons van vul­ne­rar el 1714, i els fei­xis­tes de Franco, el 1939, obres el balcó que dona a la plaça de Sant Jaume i sents al cor, enmig del cor, els aplau­di­ments d’aque­lla població que saps que amb tu res­pira.

I entres cap al saló de Sant Jordi, i vas fas­ci­nat als espais ama­gats, cre­ats el 1362/1363, al car­rer Sant Hono­rat, 1a Dipu­tació de les Corts Gene­rals, rea­lit­za­des a Mequi­nensa, al punt cen­tral de la con­fe­de­ració cata­la­no­a­ra­go­nesa. I veus tot el con­junt quan la ins­ti­tució passa a ser sobi­rana, ets a dins dels espais de la història. Dins aquell gòtic de les colum­nes que rode­gen l’espai sobri. Tre­pit­ges el pati dels taron­gers. I dorms allà on el pre­si­dent Tar­ra­de­llas va recu­pe­rar la pre­sidència robada per Franco. I et des­per­tes al lloc del pre­si­dent de Cata­lu­nya assas­si­nat, aquell Lluís Com­panys, que va poder fugir cap a l’exili per a ser detin­gut pels homes de Hit­ler, la Ges­tapo, que, de part de Fran­cisco Franco Baha­monde, va ser retor­nat a Bar­ce­lona, sotmès a un judici sumaríssim i assas­si­nat amb un tret una mati­nada del dia 15 d’octu­bre del 1940 a la paret del cas­tell de Montjuïc, un fet del qual, just avui, quan escric aquests mots, fa 80 anys.

Et sents part d’aque­lla història sagrada i inten­tes ser, espe­ci­al­ment, un home bo. Obli­des del tot que per a gover­nar cal ser El príncep de Maquia­vel, –qui sap si un ins­tant, dins un núvol, t’empre­sona?–. I vols infil­trar la cul­tura que et fa ser. Aque­lla dels lli­bres del teu besavi. Res­se­guei­xes tots els racons de Cata­lu­nya. I ets un pre­si­dent humà, que només és amb tot l’amor a la terra que per a tu és el poble. I no t’ atu­res. Ets un gran polític dels temps de la pesta. Ho dius quan te’n vas, sota la sentència de l’Estat Mons­ter: “He sigut el pre­si­dent de la pandèmia.” (con­ti­nuarà)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia