Universitat

La filla nord-ame­ri­cana (i, segons diu ella mateixa, mig cata­lana) d’una amiga giro­nina, que ha vis­cut un llarg temps en una ciu­tat dels EUA, va deci­dir l’any pas­sat que volia estu­diar en una uni­ver­si­tat cata­lana. Superant uns quants entre­bancs, entre els quals els d’una ambai­xada espa­nyola on encara prac­ti­quen el “vuelva ústed mañana”, ho ha acon­se­guit. Men­tre ho inten­tava, com­pren­si­ble­ment, va dub­tar de fer aquest salt, sobre­tot perquè va irrom­pre la Covid-19, però va per­se­ve­rar el desig d’una experiència (moti­vada per l’interès con­cret per un grau, però també pel desig de rela­ci­o­nar-se amb per­so­nes diver­ses i de conèixer més una rea­li­tat que, per via materna, no li és ali­ena) a con­tra­cor­rent del supòsit que no hi ha uni­ver­si­tat millor que una de nord-ame­ri­cana.

Un cop va arri­bar a Cata­lu­nya, va tro­bar-se que la majo­ria de les clas­ses del seu grau es farien en línia. Amb les noves mesu­res per con­te­nir el coro­na­vi­rus, la situ­ació s’ha agreu­jat. Com en tants d’altres casos. Com també li hau­ria pas­sat en qual­se­vol uni­ver­si­tat dels EUA: tots aquells cam­pus estan deserts. I és així que he rela­tat una petita història rela­tiva a per­so­nes que estimo, però tenint pre­sent una cir­cumstància pràcti­ca­ment uni­ver­sal.

M’atre­veixo a dir que els que hem tin­gut la pos­si­bi­li­tat d’estu­diar a la uni­ver­si­tat no tan sols valo­rem les clas­ses pre­sen­ci­als, en les quals, recor­dem-ho, no és només impor­tant el dis­curs dels pro­fes­sors, sinó allò ines­pe­rat que pot aparèixer quan diver­ses per­so­nes estan jun­tes en una aula. Hi ha tots els moments pas­sats en altres espais (de la bibli­o­teca al bar) i les rela­ci­ons que s’hi han fet. Dic això en con­tra dels que sem­blen cele­brar aquesta situ­ació amb el con­ven­ci­ment que, per fi, s’implan­tarà un model uni­ver­si­tari en què es podrà pres­cin­dir de la pre­sen­ci­a­li­tat. Allò que seria és la fi de la uni­ver­si­tat.