Enyorança dels cafès

Carlo Gol­doni (1707-1793), dra­ma­turg venecià, va estre­nar l’any 1750 la comèdia La bot­tega del caffè, una peça tea­tral rica en ambi­ents i colors, situ­ada a Venècia, en una plaça on hi ha un cafè, on un tal Rodolfo ser­veix, dona con­versa –i enreda– als qui seuen a l’esta­bli­ment, i d’allà arrenca una trama bur­lesca ins­pi­rada en l’estil de la Com­me­dia dell’Arte. Un argu­ment que ha resis­tit el pas del temps i que ens porta a pen­sar en l’anti­gui­tat d’un cos­tum com és reu­nir-nos a l’entorn d’una taula i gau­dir d’una con­versa ama­ble i d’una bona tassa de cafè. Fa gai­rebé tres-cents anys que ens dei­xem seduir pel seu gust i aroma.

Durant la Segona Guerra Mun­dial, el govern espa­nyol, volent apa­ren­tar neu­tra­li­tat, va pro­hi­bir que els esta­bli­ments es reto­les­sin amb noms dels països con­ten­dents. Així, el Cafè Royal de la plaça Inde­pendència va pas­sar a deno­mi­nar-se “Café Rosal” i el Cafè Savoy del car­rer Nou “Café Savoya”, encara que ningú en va fer cas. Com hau­ria dit Josep Pla, això eren “collo­na­des”.

El cafè més popu­lar de l’època era, però, el Cafè Norat, regen­tat per la família Gus­si­nyer, situat sota les vol­tes de la Ram­bla, on ara hi ha una piz­ze­ria. Allà feien via a les tar­des gran quan­ti­tat d’homes –les dones no s’hi dei­xa­ven veure gaire– i lla­vors l’aroma i el fum dels havans jun­ta­ment amb la del cafè, així com la remor somorta de les con­ver­ses, for­ma­ven una atmos­fera tan irres­pi­ra­ble com rabi­o­sa­ment agra­da­ble alhora. Els dis­sab­tes s’omplia amb els trac­tants de bes­tiar i de gra, després d’haver fet el negoci al matí, i ben satis­fets amb un bon dinar. L’ambi­ent anava aug­men­tant de to, i la cridòria era increïble. Els enllus­tra­dors cor­rien per des­sota les tau­les, res­tau­rant el calçat brut pel fang i la pols que cam­pava pels car­rers de Girona. Es deia que al pis supe­rior s’hi juga­ven par­ti­des de car­tes, que eren pro­hi­bi­des perquè s’hi apos­tava molt fort amb diners, i no era permès. Puc donar fe que a pri­me­res hores de la mati­nada encara s’hi veia la llum encesa, dar­rere de les per­si­a­nes. Cor­ria la brama que més d’un hereu s’hi havia dei­xat la for­tuna, deam­bu­lant després per la Ram­bla, amb el ros­tre des­en­cai­xat.

És cert que les coses ens requen més i les enyo­rem quan les hem per­dut. Ara mateix aquesta ciu­tat, sense l’ambi­ent dels seus cafès, sem­bla deserta i solitària. Ens sen­tim orfes d’una habi­tud que s’ha tor­nat de cop pobra i trista. El tan­ca­ment com­porta pro­ble­mes molt més greus, no ho neguem. Però també ens toca de prop. Ens afec­ten les per­si­a­nes abai­xa­des i les cadi­res api­lo­na­des; i sen­tim que ens falta aquell com­ple­ment que ens per­me­tia una pausa agra­da­ble en bona com­pa­nyia.

Con­fiem retro­bar-nos aviat a l’entorn d’una taula i unes tas­ses de cafè fume­jants.