“Espanya surt de la recessió”

És curi­osa i alar­mant alhora la lleu­ge­resa que tenen molts dia­ris, en prin­cipi seri­o­sos, a l’hora d’infor­mar i de titu­lar, i també ho és la manca de conei­xe­ments o d’anàlisi crítica d’alguns polítics relle­vants cata­lans. El 30 d’octu­bre pas­sat Miquel Iceta feia una piu­lada que copi­ava un titu­lar d’El Periódico que, traduït al català, deia: “Espa­nya surt de la recessió: el PIB regis­tra un aug­ment històric del 16,7%”. En l’arti­cle d’aquesta mena de “publi­re­por­tatge” s’afirma ni més ni menys que “España aban­dona la recessió en el ter­cer tri­mes­tre de l’any”. També el digi­tal El Eco­no­mista va caure en la temp­tació de desin­for­mar i con­fon­dre el lec­tor. I què va pas­sar? Doncs una cosa tan sen­zi­lla com bar­re­jar naps amb cols. Ima­gi­nem-nos que nosal­tres volguéssim sos­te­nir amb números la seva política desin­for­ma­tiva; faríem una gràfica de la vari­ació de la taxa inter­tri­mes­tral i veuríem que els tri­mes­tres abans de la pandèmia creixíem entre el 0,5% i el 0,4% per pas­sar a caure un 5,2% i un 17,8%, i el dar­rer tri­mes­tre crei­xem un 16,7%. Algú pot pen­sar que, tot i que abans de la pandèmia totes les eco­no­mies crei­xien, com hem vist abans, amb la pandèmia, els ERTO, els con­fi­na­ments i molts sec­tors impor­tantíssims com el turisme tan­cats, hem sor­tit de la recessió? Ah! El crei­xe­ment tri­mes­tral del 16,7% és real, no és que els números enga­nyin. Anem a veure on és l’error. Si aga­fem el mateix gràfic i el traduïm a “taxa de vari­ació intera­nual”, que és com s’ha de mirar per fer un titu­lar d’aquesta mena, veu­rem que l’eco­no­mia crei­xia a uns nivells d’entre el 2,2% i l’1,7% del dar­rer tri­mes­tre del 2019 perquè ja en una part d’ell vam tenir el con­fi­na­ment, i aquesta cai­guda va arri­bar a ser del 21,5% (la més impor­tant de la UE). És veri­tat que en sor­tir del con­fi­na­ment, quan tot estava atu­rat, es va repren­dre una part de l’eco­no­mia que va pro­vo­car aquest crei­xe­ment del 16,7%. Si fem la diferència amb el 21,5% veu­rem que la cai­guda del PIB és del 8,7%, que fins on jo sé encara és una recessió severíssima. Encara no hem recu­pe­rat el PIB d’abans de la pandèmia, per si algú s’ho pen­sava.

I per fer-los ado­nar de la importància de les dades, els faré una anàlisi com­pa­ra­tiva. En la crisi pas­sada, la del 2008, el màxim que va arri­bar a caure el PIB va ser un 5%, i quan quèiem al 4% vàrem estar a punt de ser res­ca­tats. De fet, fora de l’època de la Guerra Civil, el nos­tre PIB mai havia cai­gut un 8,7%.

Però, a més, hi ha un altre fac­tor que ens ama­guen i que el senyor Iceta sap prou bé. Durant un temps bona part del crei­xe­ment l’hau­rem d’atri­buir a la ingent quan­ti­tat de diners que ens pro­por­ci­ona Brus­sel·les i l’endeu­ta­ment sever, unes aju­des que tenen una limi­tació en el temps, la qual cosa tam­poc ens hau­ria de fer incons­ci­ent­ment eufòrics.

Un altre exem­ple d’aquesta mala i ten­den­ci­osa infor­mació de molts dia­ris és el que ha pas­sat la set­mana pas­sada amb el tema del Cas­tor. Vista com s’ha fet l’ope­ració, hom podria sos­pi­tar que ni que hagués estat feta per un esta­fa­dor l’hau­rien fet millor. El pro­jecte es va fer just a la fron­tera amb Cata­lu­nya perquè el govern català va dema­nar uns estu­dis de medi ambi­ent i d’impacte que no varen fer, i la Gene­ra­li­tat Valen­ci­ana, del PP, els ho va estal­viar. Els pro­mo­tors, entre ells Flo­ren­tino Pérez, ACS, van dema­nar un crèdit de 1.400 mili­ons, a través d’uns bons, al Banc Euro­peu d’Inver­si­ons (BEI). I els el van con­ce­dir, segons van adme­tre els res­pon­sa­bles del BEI poste­ri­or­ment al Par­la­ment Euro­peu, sense valo­rar els efec­tes sobre la població ni el medi ambi­ent: tenien un aval del Reino de España. Aquesta ope­ració es va pre­sen­tar per una supo­sada neces­si­tat de sub­mi­nis­tra­ment de gas que la crisi va atu­rar. Durant el desen­vo­lu­pa­ment del pro­jecte, un seguit de ter­ratrèmols i un poste­rior estudi que els atribuïa al pro­jecte Cas­tor van fer avor­tar el pla. El 30 de novem­bre del 2011 ven­cia el pri­mer cupó dels bons i ACS va dir que no el paga­ria. Això hau­ria supo­sat una sus­pensió de paga­ments d’uns bons ava­lats pel Reino de España en una època en què la prima de risc era altíssima, l’endeu­ta­ment també molt fort i la des­con­fiança molt gran. Mari­ano Rajoy, atra­pat pel seu amic, va fer un reial decret que deia que aquesta quan­ti­tat la paga­rien tots els con­su­mi­dors de gas en el rebut durant trenta anys, i va dema­nar a l’empresa Ena­gas que demanés un crèdit, a Cai­xa­Bank, San­tan­der i Bankia, de 1.400 mili­ons per pagar aquest deute, pig­no­rant aquesta obli­gació com a penyora i així no es comp­ta­bi­lit­za­ria com a endeu­ta­ment de l’Estat. Però les patro­nals i altres asso­ci­a­ci­ons de con­su­mi­dors ho varen impug­nar i el desem­bre del 2017 el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal va inva­li­dar aquesta ope­ració. Com és natu­ral, l’abril del 2018, els tres bancs van recla­mar el préstec, que és el que ara el Suprem ordena a l’Estat que pagui. Així doncs, les crítiques a la banca que hi ha hagut aquests dies pel fet que l’Estat hagi de pagar aquesta quan­ti­tat als bancs em sem­blen total­ment infun­da­des. En tot cas les crítiques han d’anar a ACS i els que sig­na­ren aquest con­tracte dra­conià, entre ells el senyor Mon­ti­lla, on asse­gu­ren a l’empresa els bene­fi­cis i en soci­a­lit­zen les pèrdues. Això és l’exem­ple clar de l’eco­no­mia extrac­tiva.