Bombetes

Aquesta set­mana han tor­nat a obrir cafès i res­tau­rants i ha revi­fat una molt rela­tiva nor­ma­li­tat. Almenys, si més no, els car­rers no sem­blen tan deso­lats. Fins que arriba el toc de queda, és clar, i ales­ho­res pen­sem una altra vegada amb els ulls que mira­ven la penom­bra trista de la nos­tra infan­tesa. I tor­nen els tea­tres, encara que sigui amb aquesta nor­ma­tiva absurda de no per­me­tre des­plaçaments entre ciu­tats. Els espec­ta­cles que es facin al Tea­tre de Salt un cap de set­mana, per exem­ple, durant el retorn de Tem­po­rada Alta, només podran ser vis­tos pels ciu­ta­dans de Salt. O a l’inrevés. I una senyora de l’Hos­pi­ta­let no podrà anar al Lliure. També tor­nen les sales de cinema, si més no les que es man­te­nen dre­tes i encara amb entu­si­asme, com el Truf­faut. I el circ.

Fa dies que passo per davant del Circ Raluy, amb seu pro­vi­si­o­nal a la Devesa giro­nina. Més d’un mes sense fun­ci­ons, perquè s’hi van ins­tal·lar ben poc abans del tan­ca­ment. Han man­tin­gut l’estruc­tura cir­cu­lar i la cúpula aixe­cada amb esforç i tota la cor­rua de cara­va­nes que envol­ten la carpa. I, sobre­tot, cada nit, han dei­xat els llums ence­sos. Bom­be­tes de colors que il·lumi­na­ven una nit angoi­xant i encal­mada, enso­pida i sense vita­li­tat. Bom­be­tes que no anun­ci­a­ven cap funció, sinó la per­vivència d’un espec­ta­cle que es resis­tia a defa­llir. Bom­be­tes de festa que tant et podia fer pen­sar en l’emoció vis­cuda com en una tris­tesa sense límits. Pel que sé, el Circ Raluy ha pro­gra­mat el seu espec­ta­cle de nou. Ara sí, els llums ser­vi­ran de reclam. Fins ara, han estat un aco­lo­rit, desèrtic, somort cer­ti­fi­cat dels temps que vivim. En terra de ningú, a mig camí de la memòria i el desig.