Tibar la corda

Des de fa uns mesos vivim immer­sos en el joc del moca­dor. Aquell entre­te­ni­ment d’infan­tesa al qual jugàvem al pati i durant les colònies, amb dos equips, un a banda i banda, tibant tant com podíem els extrems d’una corda grui­xuda, que ens esgar­rin­xava les mans, fins a acon­se­guir que el moca­dor lli­gat al bell mig parés al nos­tre camp. Al joc del moca­dor d’aquest any, a banda i banda de la corda, la salut i l’eco­no­mia juguen una par­tida. Equi­li­bri com­pli­cat entre la vida i el pa. Sens dubte que tots tre­ba­llem perquè qui gua­nyi sigui sem­pre la salut, però alguns sec­tors ho estan pas­sant real­ment mala­ment perquè la falta d’aju­des reals els aboca a la ruïna. No als grans actors de l’eco­no­mia, per des­comp­tat; no als bancs ni als Flo­ren­ti­nos de torn. Als petits que en depe­nen. A les esco­les d’esquí, boti­gues i res­tau­rants i cases de turisme rural que es gua­nyen el sou amb l’ober­tura de les pis­tes; a les empre­ses mit­ja­nes, empre­ne­dors i arte­sans que tenen nego­cis en cen­tres comer­ci­als; a la cul­tura i els artis­tes, amb tea­tres tan­cats i actu­a­ci­ons can­cel·lades; als nego­cis de res­tau­ració i esde­ve­ni­ments; fires i mer­cats... Ser un país que no dis­posa dels seus recur­sos ens fa allar­gar la par­tida i el joc del moca­dor, amb estira-i-arron­ses, con­ces­si­ons i sacri­fi­cis a cada jugada.