Nadal de M&M’s

Era el matí del dia de Nadal del 1995. Avi­a­det, quan ens vam des­per­tar, per la fines­tra sols es veia blan­cor al cel i a la terra. Hi des­ta­ca­ven com podien els arbres del bosc, fei­xucs per la con­tun­dent càrrega de neu. No exis­tia inter­net ni els mòbils i sols ens reclamàvem, amb crits ale­gres, des del pis de sota. Així que, sense per­dre temps, vam sal­tar del llit per anar a veure què havia dei­xat Santa Claus dins dels mit­jons pen­jats a la xeme­neia. Sota l’avet extra­de­co­rat amb gin­ger­bread men, llaços ver­mells, postals i mol­tes llu­me­tes del men­ja­dor no hi fal­tava una mun­ta­nya de capses amb regals. En aque­lla casa de fusta amb porxo, on vivia el germà d’en Jeff a les mun­ta­nyes de l’estat de Nova York, tenia la sen­sació de viure en una postal de Nadal tra­di­ci­o­nal. Nord-ame­ri­cana, és clar.

Amb deliri, tot­hom es va llençar a obrir capses i més capses. Eren els Estats Units, el paradís del con­sum en ple ritual nada­lenc d’una família de classe mit­jana blanca, amb car­re­res uni­ver­sitàries i enver­nis­sada pels aires cos­mo­po­li­tes de la ciu­tat de les ciu­tats, la veïna Nova York. Aca­bada la cursa dels regals i l’esmor­zar, en Jeff va treure el tri­neu per sor­tir a jugar. Amb la prudència edu­cada de la con­vi­dada, vaig pre­gun­tar a quina hora calia tor­nar per aju­dar a pre­pa­rar el dinar. Estu­pe­facció incòmoda. La cunyada, ama­ble­ment, va anar a la cuina i va tor­nar amb un paque­tet de M&M’s per a mi: “I si tens més gana, podem dema­nar una pizza a la tarda.” I men­tre llis­cava feliç pels turons nevats, alhora enyo­rava pares i ger­mans, a Cata­lu­nya, al vol­tant de la simbòlica taula. Els ritu­als anco­ren a una cul­tura, però no poden ser una coti­lla. Un quart de segle després, en el meu nucli fami­liar espe­rem la pre­visió mete­o­rològica per deci­dir si aquest Nadal farem un pícnic o un pas­seig a l’aire lliure. El cab­dal és la vida, esti­mar-la, gau­dir-la. Bones fes­tes.