L’hivern

Ara fa deu anys que va néixer la Pri­ma­vera Àrab. El movi­ment de canvi als països àrabs va començar amb la immo­lació d’un jove vene­dor ambu­lant tunisià, Moham­med Boua­zizi. Per pro­tes­tar per la con­fis­cació de les seves eines de feina: una car­reta, una bàscula i la fruita que venia, va deci­dir calar-se foc davant de l’edi­fici de les auto­ri­tats com­pe­tents que no el van voler rebre. Aquell va ser el deto­nant de la revolta popu­lar que a Tunísia va com­por­tar la cai­guda del pre­si­dent Ben Alí. Dar­rere van caure, com fit­xes de dòmino, les dic­ta­du­res egípcia i líbia i també va tocar Síria, el Iemen i Bah­rain. Tret de Tunísia, on sí que hi va haver un autèntic canvi de règim –no sense pro­ble­mes–, a la resta de països que també s’havien alçat con­tra les injustícies, la cor­rupció i la falta de democràcia dels seus res­pec­tius governs, la pri­ma­vera va durar ben poc. I les con­di­ci­ons de vida s’han tor­nat encara més dures que abans. En alguns països, els governs han tor­nat a cer­tes acti­tuds del pas­sat, de quan la guerra freda supe­di­tava els seus movi­ments i interes­sos a potències occi­den­tals, com Rússia i els Estats Units. Més la Xina. Aquest és el cas de Síria. Fa l’efecte que deu anys després tot torna a estar com abans del sacri­fici de Boua­zizi. I així ho cer­ti­fica Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal, que sosté en un informe que els governs de tota la regió “ han per­sis­tit amb des­ver­go­nyi­ment en les seves des­pi­e­ta­des cam­pa­nyes de repressió per escla­far la dis­sidència, repri­mint mani­fes­tants, opo­si­tors polítics i mem­bres de la soci­e­tat civil.” Les flors de la Pri­ma­vera Àrab s’han mar­cit perquè ningú se n’ha vol­gut cui­dar i ara ja fa temps que hi senyo­reja l’hivern.